Aguilar: Aquest castell te una torre quadrada del segle XII edificada per la família Termes, està envoltada per una doble muralla. Davall del castell sobreviu la minúscula capella de Santa Anna. Aguilar va pertànyer als comtes de Barcelona. No va tenir protagonisme militar durant la creuada contra els càtars. Oliver de Termes li va entregar a Sant Lluís el 1241.

Arques: D'aquest castell encara resta la torre de l'homenatge, restes de muralla, i torres molt fetes malbé. Montfort va destruir el poble i l'antic castell, i va entregar el feu al seu company Pierre de Voisins, els seus descendents van edificar la torre actual al segle XIV. Segons els registres de l'inquisidor Jacques Fournier, l'any 1300 encara hi havia càtars a Arques, entre ells Pierre Maury. En aquesta comarca van haver-hi diferents grutes que serviren de refugi als càtars. En el poble hi ha el museu dedicat a Déodat Roché escriptor i fundador dels "Quaderns Càtars".

Carcassonne: Es a Carcassona on dos famosos camins es creuen, utilitzats des de l'antiguitat : de l'Atlàntic a la mar Mediterrània i del Massís Central fins a Espanya. La ciutat pot dividir-se en dues parts molt diferenciades : La Cité (ciutadella) que ocupa un altiplà a la riba dreta del riu Aude, i la Bastide Saint-Louis, que s'estén a la riba esquerra. Les restes humanes més antigues (segle VI aC) es troben en el promontori de la ciutadella. Cap a l'any 300 aC. els Volques Tectosages van sotmetre els ibers llenguadocians. L'any 122 aC. els romans van conquistar la Provença i el Llenguadoc. Van fortificar I'oppidum que es va anomenar novament Carcasso. Van ocupar la nostra regió fins a finals del segle V. Aleshores, els visigots, es van fer amos d'Espanya a i del Llenguadoc. Entre l'any 460 i el 725 la ciutadella va quedar a les seves mans. La primavera de l'any 725, els sarraïns es van apoderar de la ciutadella i la van anomenar Karkashuna. Trenta quatre anys després (759) Pipí el Breu, rei dels francs, els va expulsar. Amb la mort de Carlemany i el desmembrament de l'Imperi, va néixer l'època feudal. Sota la dinastia dels Trencavel, del 1082 al 1209, la ciutat va conèixer una projecció excepcional. Durant aquest període, es va desenvolupar ràpidament el catarisme. El vescomte de Carcassona, Ramon Roger de Trencavel (1194-1209) va tolerar í protegir l'heretgia a les seves terres. La ciutat va conèixer durant quinze dies l'estat de setge durant les croades predicades pel Papa Innocenci III, i es rendí el 15 d'agost de 1209. La ciutat i la terra dels Trencavel va ésser atribuïda a Simó de Montfort, cap militar de la croada i el 1224 va ésser cedida al rei de França, El destí de la ciutat va canviar completament amb la incorporació al patrimoni reial. Sota els successius regnats de Lluís IX, Felip l'Ardit i Felip el Bell, la ciutat agafa de mica en mica el seu aspecte actual. El 1262, a la riba esquerra del riu va néixer un nou poblet : La Bastide Saint-Louis que va ésser incendiada el 1355 pel Príncep Negre í reconstruïda de seguida. Mentre aquesta nova ciutat desbordava d'activitat, la ciutadella s'assentava en el seu paper de fortalesa reial. Però la utilització de les noves tècniques guerreres (pólvora, canons) i sobretot el retrocés de la frontera franco-espanyola després de la Pau dels Pirineus van portar l'abandonament progressiu de la ciutadella. Així al segle XVIII, només existia un barrí desvalgut i descentrat, mentre que La Bastide Saint-Louis s'enriquia amb el comerç i la fabricació de draps. Gràcies a l'acció conjunta de Jean-Pierre Cros-Mayrevieille, erudit de Carcassona i de Viollet-le-Duc, famós arquitecte, la ciutat va ésser salvada de la destrucció i avui dia milers de persones poden admirar la ciutat fortificada més perfecta d'Europa.

Coustaussa: Un castell construït per la família Trencavel a la segona meitat del segle XII, va ser ocupat per Simó de Monfort sense resistència, ja que els habitants del castell havien fugit. Hi ha documents que senyalen que un any després fou conquerit pels croats, es a dir que sembla que havia retornat a mans dels occitans. Aquesta vegada si que va haver-hi resistència i els occitans foren assetjats uns dies. El castell fou habitat fins el segle passat, quan, encara no es sap per que fou enderrocat.

Foix: Castell molt ben conservat, que te els seus orígens pels vols de l'any 1000, quan una branca menor de la casa de Carcassona fundà el comtat de Foix. Durant quatre segles aquest castell serà la fortalesa clau d'aquest estat dels Pirineus, caracteritzat per la seva independència, sempre preparat per dur a terme una tasca d'equilibri entre els sobirans del nord (comtat de Tolossa, i després, la corona de França) i els del sud (Comtat de Barcelona). El castell de Foix va estar directament implicat en la croada contra els càtars. La dona del comte Raimon Roger, Filipa i la seva germana, Esclarmonde, són ordenades perfectes càtares, El fill Roger Bernard, es va casar amb Ermesenda de Castellbó, la qual fou condemnada després de morta, al igual que el seu pare acusats de pertànyer a la religió càtara, un tribunal inquisitorial de Catalunya els mana exumar i cremar les despulles. La casa dels Foix tenia d'altres motius que no eren pas els religiosos per mantenir-se en contra de la croada de Simó de Montfort, era evident que aquest volia annexionar el comtat a les seves conquestes occitanes. Des de la invasió de 1209 Raimon Roger es decanta per la oposició a la croada, i participà en tots els combats amb el comte de Tolossa, Raimon VI. Militarment, el castell no va poder ser mai arrancat pels croats, només després d'un seguit d'intrigues diplomàtiques durant el concili de Letran al 1215, va ser concedida la sobirania del castell a l'abat de Saint Thibéry. però poc temps després el castell fou recuperat pel comte de Foix.

Lastours: A quinze quilometres al nord de Carcassona, trobem una muntanya en la que en el cim hi ha quatre monticles, cada un d'ells coronats per un castell anomenats: Cabaret, Tour Régina, Fleur Espine i Quertinheux. Ens parla la llegenda que el 1209, mentre la ciutat de Carcassona estava assetjada, algunes persones es van escapar per un subterrani que s'acabava en una gruta propera a Lastours. El cavaller de Lastours, Pere Roger de Cabaret, era defensor de Carcassona, i amb la caiguda d'aquesta, es refugià als seus castells. Simó de Montfort decideix assetjar els castells, però això és impossible, les quatre fortificacions fan molt difícil un atac. Els costats escarpats de la muntanya fan que sigui impossible la utilització de màquines de guerra, i posar en setge a Lastours, hagués volgut dir disposar de massa homes, així que Montfor torna a Carcassona. Durant més d'un any Pere Roger de Cabaret organitza accions de Guerrilla contra els croats. L'exèrcit croat per la seva banda tracta d'intimidar a la gent de Lastours, així el març de 1210, arribà al castell un grup de cent persones, a les quals els hi havien arrancat els ulls, tallat les orelles, el nas i els llavis, al guia del grup, li van deixar un ull per a que pogués guiar-los. Després de que caigués Bram, Montfort havia ordenat que es cometessin tot tipus d'atrocitats amb la gent de Lastours, però aquests no es rendeixen. Finalment i després de la caiguda de Termes, Pere Roger sent a dir que Montfort està preparant una expedició contra Lastours, decideix negociar aprofitant que te com a presoner un cosí de la dona de Montfort. La rendició es acceptada, però Pere Roger continua la lluita contra els croats. Recupera poc a poc els seus dominis, i els seus castells acullen una important comunitat càtara. El 1224 Cabaret es converteix en un bisbat càtar. Desgraciadament el 1240 els castells son ocupats per les tropes franceses.

Lordat: Des d'aquest castell es pot dominar la regió del Sabarthès (indret amb un conjunt de coves iniciàtiques dels càtars). Mai va estar afectat per la creuada, estava massa amunt de la muntanya en un lloc controlat per la Corona Catalano-Aragonesa, pertanyia però al comtat de Foix. En un lloc anomenat Bec-en-barra hi ha un cementiri càtar, ja que cap al 1209 el capellà de Lordat no permet que s'hi enterri càtars en terres consagrades. Lordat fou arrasat el 1582 per ordres d'Enric IV.

Minerve: En la confluència dels rius Lézignan i Brian, trobem aquesta vila fortificada. Els rius han cavat unes profundes goles construint una muntanya, en el lloc on aquesta es fa més estreta, és on es va construir el castell, barrant el pas, d'aquesta manera, a la ciutat per protegir-la de possibles atacs. A l'interior de la ciutat en el carrer dels Màrtirs, anomenat així en record dels màrtirs cremats el 1210, es pot veure, a la dreta segons es ve de l'església, una porta ogival d'una casa en runes. En l'arc de la porta hi ha esculpida una creu de vuit puntes, diu la tradició que aqui van viure els perfectes càtars que es van refugiar a la ciutat al segle XIII. El 15 de juny de 1212, Simó de Montfort i Aimery de Narbona, gran enemic del vescomte Guiullaume de Minerva, es dirigeixen cap a la fortalesa posant-li setge. Montfort que disposa de quatre catapultes, les instal·la l'est, encarades cap a les reserves d'aigua. L'accés a l'aigua cau en poc temps en mans del croats, la ciutat pateix racionaments. El 27 de juny, després de la posta del sol, un grup d'habitans de Minerva, baixa pel barranc, prenen per sorpresa als guardians de les catapultes i els degollen, després calen foc a la catapulta, però un sentinella que s'havia allunyat una mica, dona l'alarma i la maquina de guerra es salva de les flames. Cinc setmanes després Guillem de Minerva decideix començar negociacions, Montfort s'apodera del castell, i decideix perdonar a tots els càtars que abjurin de la seva fe. Els croats no estan massa d'acord, per que creuen que els Bons Homes, per por es sotmetrien, però després continuarien la seva tasca destructora de l'església. Arnaud Amaury llegat del papa, tranquil·litza als croats, dient-los-hi que molt pocs d'ells es convertiran, i així mateix va passar, doncs, el 22 de juliol es construeix una foguera on seran cremats 140 perfectes. Els testimonis de l'època diuen que els càtars es tiraven sols a les flames, sense que els haguessin que forçar. Quan el Llenguadoc es incorporat a França, el castell es habitat per una guarnició del rei. Després fou abandonat, i va servir de refugi a bandolers. A petició dels habitants de Sant Pons el castell fou desmantellat al 1637, per ordre de Lluis XIII.

Montaillou: Pertanyia la casa dels Alion que eren vassalls de Foix. El 1242 el diaca Raimon de Saint-Martin va emparellar els perfectes de la regió. Entre Montsegur i Montaillou el riu Hers ha excavat unes goles tan estretes i fondes que només es poden passar a peu: son les Goles de la Frau, un lloc molt important dins la mitologia càtara, aquest camí sagrat és pel que passaren els quatre portadors del Graal al fugir de Montsegur cap a terres catalanes. El 1943, els nazis s'instal·laren aquí en busca del tresor càtar.

Montségur: Construït a 1207 metres d'alçada, des d'on es pot contemplar un paisatge de singular bellesa. L'església càtara va decidir construir Montsegur (1206) durant el concili de Mirepoix. El seu senyor Raimon de Pereille va acceptar de reconstruir el petit fortí que hi havia en el massís rocos de Sant Bortomeu, no es sap encara amb seguretat que va impulsar a construir-lo. Els seus enemics aviat batejaren a Montsegur com: "la Sinagoga de Satanàs", "el Vaticà de l'heretgia", "el cap del dragó". Montsegur fou un enclavament de refugi pels càtars que fugien de la inquisició, i durant algun temps hi hagué pau per la zona, els perfectes recorrien la comarca predicant i administrant el consolamentum. El 14 de març de 1241, sant Lluís va exigir a Raimon VII la destrucció de Montsegur, així que el comte de Tolosa va organitzar un assetjament, més que res simbòlic. Però el maig de 1242 una expedició comandada per Pierre-Roger de Mirepoix i que va sortir de Montsegur va avançar els esdeveniments, i l'any 1243 en el concili de Beziers es va decidir aniquilar Montsegur. El maig de 1243 entre 6000 i 10000 homes a les ordres de Hugues de Arcis, començaren el setge de Montsegur , però fins l'hivern del mateix any els 500 càtars que allí vivien, rebien puntualment l'avituallament mitjançant combois que curiosament creuaven les línies enemigues sense poder ser interceptats. El gener de 1244 els croats contractaren un equip de muntaners bascos que pujaren a un cim proper una catapulta desmuntada per peces, i que era capaç de llençar pedres de 50 kg. Els assetjats varen rebre ajuda de l'exterior, entre ella la de l'enginyer Bertand de la Baccalaria que va construir una altra catapulta per contrarestar la dels enemics, però pressionats pel fred i per la gana i sense possibilitat d'ajuda, van negociar una rendició, en un plaç de 15 dies. Tornant una mica endarrere, i segons el testimoni d'Imbert de Salles, pel Nadal de 1243, Pierre Bonet i Mateo, dos perfectes sortiren de Montsegur. S'emportaren el tresor càtar, consistent probablement en les escriptures de l'església càtara. La llegenda, però, continua, i hi ha qui diu que la matinada avanç de la rendició quatre càtars es despenjaren pels penya-segats de Montsegur, donant-se a la fuga, tractant de salvar el símbol més important de l'Edat Mitja, el Graal. Aquests feren probablement el camí cap a Usson, i d'aquí marxarien més tard amb el Graal cap a terres catalanes, concretament el Sant Calze, trobaria refugi a la muntanya de Montserrat. Aquesta tradició pertany a l'investigador alemany Otto Rahn, i cal dir que en temps del Tercer Reich els alemanys buscaren la pista del Graal per la zona de Montsegur, encara ara es freqüent trobar per la zona grups excursionistes neonazis. Tornant al 1244, després de la avantatjosa rendició per a la part assetjada. Totes les persones que estaven a Montsegur serien perdonades, inclosos els càtars que reneguessin de la seva religió. Pierre-Roger de Mirepoix i Raimon de Pereille, van poder marxar lliurement després de la rendició. Els càtars dirigits pel seu bisbe Bertrand Marty, baixaren fins el peu del Pog on els creuats havien preparat una foguera de dimensions descomunals, ni un sol va renegar de la seva religió. Tots, lliurement, i sota la mirada sorpresa d'inquisidors i soldats, es precipitaren a les flames, matrimonis agafats de la ma, nobles, comerciants i artesans, civils i soldats, tots units per la fe i el martiri, cap a la llibertat de l'ànima, cap a l'amor pur més pur, cap a la llum. Entre 200 i 250 persones van conèixer aquest final, al que ara s'anomena Prat des Cremats, assenyalat per una estela erigida el 1960 per la Societat d'Estudis Càtars, en homenatge als que allí trobaren la mort física.

Peyrepertuse: És el més gran dels castells càtars. El forat que parteix el penya-segat per sobre del poble de Duilhac li donà el nom de Perapertusa: pedra tallada. Tenim una bona restauració de les restes del castell primitiu i de la capella de Santa Maria, que data de 1115. El castell que més domina però, és el construït el 1242 per Lluís IX. En el segle IX Perapertusa pertany als comtes de Besalú (1020). El 1111 passa a ser autoritat dels comtes de Barcelona, i després del rei de Catalunya i Aragó. Va oferir un paper poc important en la guerra contra els càtars, el 1217, Guillem de Perapertusa es va sotmetre a Montfort. Però tornà als Trencavel el 1224. El castell passà a Nuño Sànchez, regent d'Aragó el 1226 i el va vendre al rei de França el 1239. San Lluís no va poder-lo prendre, fins el 1240, després de que un exercit reial, capitanejat per Jean de Beaumont, assetgés la fortalesa, rendint-se definitivament el 16 de novembre del mateix any. El tractat de Corbeil determinà finalment la situació del castell a Catalunya, otorgà Perapertusa al rei de França. San Lluís va fer de Perapertusa la plaça millor fortificada de tot el Pirineu. El 1659, quan França s'annexà el Rosselló, pel seu interès estratègic i cau en decrepitud.<

Puilaurens: Tenim coneixement d'aquest castell des del segle X, en el XIII pertanyia als senyors de Fenouillet. Defensat per Pere Català, i sobretot per Guillaume de Perapertusa (que fou excomunicat) va resistir a Simó de Montfort i als seus successors, fins el final de la croada. Després de 1243, el senyor del castell es Roger Català, fill de Pere, però la defensa d'aquest castell, al igual que la de Queribus, fou encomanada a Chabert de Barbaira, càtar i cap militar, fou l'últim combatent de la causa occitana. Molts diaques càtars, es van refugiar en aquest castell després de la caiguda de Montsegur. Es creu que va ser rendit pels vols de 1255-56. Després va formar part amb: Perapertusa, Aguilar, Termes i Queribus, dels "Cinc Fills de Carcassona", protegint la frontera entre França i Catalunya.

Puivert: El castell de Puivert deu la seva fama a les seves cèlebres "Corts d'Amor", que reunien al segle XII, amb ocasió dels concursos de poesia, presidits per Adelaida de Carcasona, als trobadors més prestigiosos. El 1170, una reunió de poetes, va comptar amb la presencia d'Eleonor d'Aquitania. L'art del trobador, era molt apreciat entre les nobles dames i de les "belles càtares", i va arribar al seu màxim esplendor al segle XII. Durant la croada, Simó de Montfort va prendre el castell després de tres dies de setge, la tardor de 1210, i li va entregar a Tomas de Bruyères. La família que senyorejava el castell, estava totalment consagrada al catarisme. Bernart de Congost va rebre el Consolamentum a Montsegur el 1232, la seva dona Alpais el 1208. La seva filla Saissa, perfecta, trobà la mort a la foguera de Montsegur. El castell, construït quasi al pla, sembla fet més per l'Amor que no pas per la guerra. La part més antiga del castell es del segle XII, però la part principal es va reconstruir el XIII i principis del XIV. A la torre de l'Homenatge, es d'obligada visita la sala dels músics.

Quéribus: Fou l'últim castell on es refugiaren els càtars, va trigar 11 anys més que Montsegur en caure en mans dels croats. És coneguda la seva existència des del 1220, va pertànyer als comtes de Besalú, després als de Barcelona, i finalment al rei de Catalunya. Benoît de Termes, un bisbe càtar es va refugiar en aquest castell el 1229, vivint-hi fins a la seva mort el 1241. A la primavera de 1255, a petició de Sant Lluís, els croats assetjaren la fortalesa càtara i la bombardejaren. El 1256 Chabert de Barbeira, va negociar la seva rendició. El catarisme va perdre així el seu últim defensor, però el càtars no es van acabar com a moviment religiós, al contrari van continuar en la zona com a proscrits.

Rennes-le-Château: El castell de Rennes le Château és del segle XVI, per tant no te res a veure amb els càtars, actualment està habitat pel seu propietari. Les vistes des d'aquest indret són molt interessants. Però el que més interessa d'aquí és la llegenda de que l'abat Berenguer Saunière va trobar en un indret de l'església de la localitat, documentació per localitzar la tomba de Jesús (que suposadament no moriria a la creu sinó per aquesta zona), i el tresor dels càtars.

Roquefixade: El castell de Rocafixada està situat dalt d'un penya-segat que te una fissura, d'aquí el seu nom de "roca fisada". Aquest castell controlava la ruta que venia de Foix i penetrava a l'oest per terres d'Olmes. Encara queden restes dels murs sobre els quals corria un camí de ronda. En la part més elevada es pot distingir el que fou la construcció del castell. El conjunt però, està tan en runes que és difícil reconstruir el planell de la construcció. Si les restes de les edificacions estan malmeses, podem contrarestar-ho amb la bellesa del paisatge, a l'oest es pot divisar Montsegur, al sud el massís de Taber, i de primer pla el Mont Forcat, a l'oest el paisatge de la serra de Ariage, al nord hi ha la silueta del castell de Rocafixada, i darrera el Plantaurel i la vall de Lauragais. No se sap amb certesa quan es va construir el castell, però el 1200 es va celebrar a Rocafixada la boda de Raimon de Péreille, cavaller de Montsegur amb Dona Corba de Lanta. Després de la croada contra els càtars, el castell va passar a ser una fortalesa reial fins que el 28 d'octubre de 1632 Luís XIII ordena la demolició.

Termes: D'aquest castell ens ha quedat ben poca cosa, tot i que en els seus temps gaudia d'una doble muralla, i els croats de Simó de Montfort varen tardar tres mesos en conquerir la fortalesa. Raimon de Termes, vassall del vescomte de Carcassona fou conegut durant els primers anys del segle XIII com un gran opositor a la croada del rei de França. Estava emparentat amb la noblesa de Minerva. Durant la invasió de 1209, s'oposà a Simó de Montfort i organitzà la resitència a les Corbieres. Va donar asil als heretges entre els que destaca Dama de Rocafort, de la Muntanya Negra que era una perfecta càtara, també donà asil al fill d'aquesta, Guilem, que moriria en la defensa de Tolosa el 1211. El 1210 comença el setge del castell i el bombardeig amb catapultes, però de poc servien aquestes. No fou fins la tardor que les cisternes estaven ben escurades que Raimon va pactar la rendició amb els croats, però la matinada de la rendició una forta pluja tornà a omplir les cisternes, i quan els soldats invasors anaven a entrar al castell foren rebuts amb una salva de fletxes. Al final però, i mercès a que les aigües estaven contaminades per la disenteria arribà la rendició, Raimon de Termes es salvà de la masacre, però morí tres anys més tard a la presó de Carcassona. Després d'això el castell passa per diverses mans i finalment és de la corona, que l'ocupa amb una guarnició, fins finals del segle XVI, que l'estat en que es troba es tan lamentable, que s'ordena a un paleta de Limoux la seva destrucció.

Usson: Important castell càtar. El 1035 va ser una ciutat, i al segle XIII va ser reconstruït pels senyors de Alion, que rendien vassallatge als comtes de Foix. El castell d'Usson va ser sempre una via d'accés a Montsegur, fins hi tot després de que Bernard d'Alion es sotmetés a l'Església. L'any 1242 va sortir un reforç cap a Montsegur, i els quatre darrers evadits de Montsegur van passar per aquí (portant el graal?). Es va restaurar als segles XVII i XVIII, i durant la Revolució Francesa va ser destruït.

Villerouge-Termenès: Poc cabia pensar en temps de l'Edat Mitja que aquesta vil·la seria famosa pel catarisme, sinó és per que l'últim perfecte d'Occitània fou sacrificat aquí. Aquest perfecte es deia Guillaume de Bélibaste i fou cremat el 24 d'agost de 1321, Bélibaste va néixer a Cubières (Aude) en una família de camperols càtars l'any 1280. Fou iniciat en el catarisme a Rabastens per Felip d'Alaric. El 1308 fou arrestat per primera vegada, però aconseguí evadir-se. Va viure entre els dos costats dels Pirineus amb una companya, va predicar per la regió de Montaillou. Fou delatat pel traïdor Arnaud Sicre al conegut inquisidor Jacques Fournier, fou empresonat a Carcassona i condemnat a ser cremat viu a Villerouge-Termenès, i mentre estava a la foguera se li atribueix aquesta profecia: "d'aquí 700 anys el llorer tornarà a ser verd". Això va passar el 1321, aviat farà 700 anys, concretament el 2021.