Les Relacions Ultrapirinenques
La intervenció catalana en la política ultrapirinenca
A conseqüència del casament de Ramon Berenguer III amb Dolça, hereva del comtat de Provença, es produí la unió personal de Catalunya i Provença (1112). El comte de Tolosa s'oposà al domini del comte de Barcelona damunt Provença, i així s'encetà una lluita que durà algunes anyades i que fou closa mitjançant un pacte, en virtut del qual els dos pretendents es repartien el comtat. Si més no, però, tot això fou motiu perquè s'intensifiquessin encara més les relacions existents entre les terres situades a banda i banda dels Pirineus. Durant més d'un segle, estigueren regides per prínceps del casal de Barcelona; la intervenció dels prínceps catalans fou constant en els afers provençals durant tot aquest temps, i ambdues contrades no tingueren sinó un sol sobirà sota Ramon Berenguer III (1096-1131) i Alfons el Cast (1162-1196).
En morir Alfons el Cast (1196), els dos països van tornar a separar-se: Catalunya, Aragó i totes les terres del migdia de la Gàl·lia, de Besiers al port d'Aspa, foren per al seu fill primogènit, Pere; Provença per al seu fill Anfós.
Pere el Catòlic (I a Catalunya, II a Aragó) es véu obligat a intervenir tot seguit a Provença per a ajudar el seu germà (1202). Fou després d'aquesta intervenció quan Pere es casa amb Maria de Montpeller, incorporant així aquest senyoriu a la corona catalano-aragonesa
Abans, però, de morir Anfós I (any 1194), en el comtat de Tolosa Ramon VI havia succeït al seu pare, i si bé ja a la darreria dels temps de Ramon V hom havia començat a notar un canvi d'actitud de la casa comtal tolosenca envers el casal de Barcelona, tot fa creure que aquest canvi responia a la marxa dels esdeveniments a la situació caòtica del país llenguadocià, poc falaguera a causa de la gravetat i empitjorament de la qüestió albigesa, que obligava els tolosencs a oblidar velles rancúnies i a cercar amistats i aliances fructuoses.
Pere I, per altra banda, podia veure en aquest acostament unes possibilitats polítiques i per aquestes raons va acceptar el matrimoni entre el comte de Tolosa, Ramon VI i la seva germana Elionor.
Comentant aquesta política, els historiadors Valls i Taberner i Ferran Soldevila diuen:
"Amb una política subtil unes vegades, violenta altres, Pere I anava posant tot el Migdia sota la seva puixança, unint oportunament les terres occitanes enfront del perill que contra elles amenaçava congriar-se de la banda de Roma i de la França del Nord".
"Potser amb l'esguard fit en aquell perill i per tal d'allunyar-lo dels seus reialmes, o bé per obtenir la protecció pontifícia per a la conquesta que projectava a les Balears, Pere I va emprendre un viatge a Roma". |
(Posteriorment, Ferran Soldevila fa certes reserves sobre aquesta interpretació.)
| "En aquest viatge fou solemnialment coronat pel Papa, declarant-se, Pere, vassall de la Santa Seu, i comprometent-se a defensar la fe catòlica, respectar els privilegis de l'Església, lluitar contra l'heretgia, i al pagament d'un tribut anual". |
Aquesta declaració de vassallatge fou rebuda amb disgust a Catalunya.
Altres historiadors també opinen que aquest acte de submissió de Pere a la Santa Seu responia al desig que si la Santa Seu anatemitzava els que eren els seus feudataris i demanava auxili, per al cas, al poder secular, no recorregués al rei de França per a l'acció de càstig contra els heretges. No obstant aquesta previsió, sembla molt lògica també l'opinió que Pere el Catòlic, precisament pels seus lligams familiars i de senyoratge, no inspirés prou confiança a Innocent III, i d'aquesta manera el papa el tenia subjecte. També és possible que la Santa Seu considerés senyor d'aquelles terres el rei de França i acceptés el vassallatge de Pere i el coronés sols com a rei d'Aragó, per, així, evitar-se l'enemistat del monarca francès, valuós peó a contraposar a l'Imperi, en els seus afanys d'esdevenir rector de la política internacional, rectorat assolit, si més no, a conseqüència del prestigi adquirit per l'exèrcit croat en el desenllaç de la batalla de Muret.
Hem vist com, malgrat els acords presos en diversos concilis i les exhortacions i comminacions de la Santa Seu a través dels seus legats, els senyors llenguadocians no sols es resistien a perseguir els heretges, sinó que a vegades no s'estaven d'espoliar comunitats i esglésies; aquestes coses, amb la creixença de l'heretgia i l'assassinat del legat Pere de Castelnau, foren les causes de l'organització de la croada.
Possiblement, els pobles llenguadocians s'imaginaren que aquesta croada que es predicava no fora sinó una cavalcada més o menys intensa; car, essent països habituats a rivalitats contínues entre senyors, creien, segurament, poder-se defensar pels mitjans acostumats i en un temps de no gaire durada. Fer això, quan aquell nombrós exèrcit de croats que s'aplegà es posà en moviment impressionà fortament el país, segons ens afirma la Cançó de Croada, que ens parla d'un exèrcit com mai s'hagués vist. A començos, doncs, de juliol de 1209, s'inicia una trista història de desolació per les terres llenguadocianes.
El 12 de juliol, l'exèrcit croat arriba a Montelimar; fins i tot el comte de Tolosa es presenta a Valence i es reuneix amb els senyors croats; el 20 de juliol, l'exèrcit croat acampa a Montpeller, mentre pel Quercy penetrava en terres del Llenguadoc un altre exèrcit croat, menys important, comandat per l'arquebisbe de Bordeus, els bisbes de Limoges, de Cahors, de Bazas i d'Agen, el comte d'Alvernya i el vescomte de Turena; aquest exèrcit assetja i pren la vila de Casseneil, on foren presos i cremats molts heretges.
Entretant, el vescomte de Besiers es presenta a Montpeller per pledejar al seu favor, però els legats es refusen a acceptar les seves argumentacions, la qual cosa l'obliga a preparar la defensa de les seves terres; però, veient-se impossibilitat d'aturar un tan gran exèrcit, promet als cònsols de Besiers que procurarà enviar-los reforços, i es retira a Carcassona disposat a organitzar una decisiva defensa. El 21 de juliol, l'exèrcit croat arriba a Besiers i es prepara per al setge. El bisbe de Besiers assaja d'evitar l'assalt i proposa de lliurar als legats papals els heretges, la llista dels quals tenia i que constava de 222 noms; o bé de sortir de la ciutat els catòlics, abandonant els heretges a la sort llur. Aquestes proposicions foren rebutjades amb indignació pels cònsols de la vila. El bisbe sortí llavors de Besiers, acompanyat d'uns quants fidels, mentre tota la població es preparava per a la defensa. Mal aconsellats, els assetjats, o poc habituats als afers guerrers, intenten una sortida de reconeixement; però es veuen atacats per un nombre superior de contraatacants i es retiren desfets. Els assetjadors aprofiten aquesta confusió i inicien l'assalt de la ciutat, i, alhora que els ciutadans derrotats, entren per les portes de les muralles de manera que la ciutat es troba de sobte en situació d'ésser perduda. Catòlics i heretges cerquen llavors refugi en les esglésies, sense que res els valgui. La mort i el pillatge prevalen i, en poques hores, la ciutat opulenta de Besiers resta convertida en un dipòsit macabre. Així ho confirma Arnau Amalric en la lletra que adreça al Papa:
| "Sense mirament d'edat ni sexe foren passades a fil d'espasa vint mil persones" |
i ho confirma també la Cançó de Croada, que diu:
| "Després d'aquest increïble desig de matar, encara s'escampen per les cases a rabejar-s'hi." |
L'assalt de Besiers, la memòria del qual encara perdura, omplí d'horror el país, i cal imaginar l'estat d'ànim d'aquell poble, esporuguit per tanta crueltat, en veure com aquell exèrcit terrible s'adreçava a Carcassona, on el vescomte Ramon-Roger havia decidit resistir l'envestida. Fou allí on començaren les veritables operacions militars. Dirigides les accions defensives pel jove vescomte, les seves forces donen prou feina als croats. La mortaldat, per ambdues bandes, era crescuda, i la putrefacció dels cadàvers que omplien els fossats i la mancança d'aigua feien previsible l'esclat de fortes epidèmies. Amb l'objecte d'obtenir un compromís de pacificació a favor del seu jove vassall, es presenta al camp de batalla Pere el Catòlic i es posa en contacte amb el legat papal. Manté l'argumentació que el vescomte era completament innocent de les culpes atribuïdes als seus súbdits. La intervenció del rei Pere va fracassar; i veient, el vescomte, la desgràcia que cauria sobre el séu país, sembla, malgrat algunes contradiccions de les cròniques, que decidí lliurar-se als croats per alliberar els seus súbdits de càstigs cruels. Efectivament, presoner el vescomte, els ciutadans de Carcassona pogueren salvar la vida, però es van veure obligats a abandonar totes llurs riqueses i a sortir de la ciutat sense altre bagatge que la camisa i les calces, segons ens diu Guillem de Tudela. El vescomte Roger fou empresonat i desaparegué sense que hom hagi pogut saber mai com.
Arran d'aquest triomf, la primera preocupació dels croats fou la de saber qui s'atribuiria les possessions del vescomte vençut. El duc de Borgonya les refusà i, com els comtes de Nevers i de Saint-Pol, sentí repugnància d'emparar-se'n:
| "Ningú no vol deshonorar-se acceptant aquestes terres" |
diu la Cançó de Croada. Però entre ells hi havia Simó de Montfort, home ple d'ambició, el qual, després de fer-se pregar, accepta de resignar-se al deshonor i esdevé així vescomte de Besiers i Carcassona.
Després de la caiguda de Carcassona, les altres poblacions i castells obren llurs portes als croats: Limoux, Fanjeaux, Alzonne, Montreal, Lombers, Castres. Un cop acabada la seva quarantena, es retiren de l'exèrcit croat el comte de Tolosa i el comte de Nevers; poc després el duc de Borgonya. L'exemple d'aquests és seguit per altres senyors i bisbes, amb les seves mainades, restant a Monfort, en el mes de setembre, tan sols un escamot de vint-i-sis cavallers.
Simó de Montfort comprèn prou bé com la seva elecció és forçada; no és el vescomte natural del país, sinó un senyor elevat per un exèrcit d'ocupació. Afeixugada per l'èxit que l'exèrcit croat havia obtingut en els dos mesos que durà la campanya, la terra era hostil a Simó de Monfort. Amb una sinceritat externa solament, hi ha senyors que li reten homenatge, tot fent protestes de fidelitat a la fe catòlica, mentre d'altres, més coratjosos o temorencs, es refugien a les muntanyes.
És un ambient difícil, que fa suposar l'existència d'una esperança que l'onada que ha sembrat el terror i la desolació s'anirà esvaint i perdrà tota la seva empenta. Montfort veu de sobres aquesta situació; es veu feble i s'afanya a rebre l'homenatge que, de grat o per càlcul, li reten els senyors de la regió, i que deixava d'ésser-li una garantia, de tan dèbil i precari que era el lligam.
El rei Pere, coneixedor d'aquest estat de coses, manté una indiscutible hostilitat envers Montfort. Aquesta actitud concorda amb la dels seus vassalls, i així es refusa a acceptar l'homenatge que el cabdill croat li vol retre com a vescomte de Besiers. No fou sinó més tard, i amb intervenció de la Santa Seu, que aquest acte es realitzà i canvià l'actitud del nostre monarca; llavors va concloure, fins i tot, un pacte de matrimoni del seu fill — el futur Jaume I — amb Amícia, filla de Simó de Montfort. I va lliurar el futur conqueridor al vescomte, com a ostatge.
Aquest pacte sembla indicar que, tant l'un com l'altre, esperaven treure'n profitosos avantatges,- però la marxa dels esdeveniments conduí a resultats ben diferents.
Obligat com estava, Montfort, a perseguir l'heretgia, i conscient de la seva feblesa, seguí pel camí de la crueltat en lloc d'un altre de millor tacte; així veiem com en la presa de Bram s'empara de la guarnició, de poc més d'un centenar d'homes i els fa arrencar els ulls i tallar-los el nas i el llavi superior. Sols a un li conserva un ull perquè acompanyi els seus dissortats companys a través de la regió i així hi escampi el terror i el pànic. Aquesta actitud, si bé li permetia mantenir-se en un país aterrit, també feia que el nombre de patriotes creixés i l'hostilitat fos més ferma.
Davant d'aquesta hostilitat sols pot comptar amb el seu equip de fidels francesos: Gui de Levis, Bouchard de Marly, Guillem i Robert de Poissy; Pere de Cissey, Roger des Essarts, Roger des Andelys, Simó el Saxó, Alain de Roucy, Raul d'Acy, Gobert d'Essigny, Robert de Piquigny, Guillem de Contres, Lambert de Croissy, Hug de Lacy, Gualter de Laughton i algun altre, als quals distribueix els béns dels senyors que han abandonat llurs castells abans que pactar amb ell.
Reparteix, així mateix, i amb igual prodigalitat, els béns dels vençuts a les abadies i ordes monàstiques.
L'odi que Montfort sent pels llenguadocians és enorme, i quan legisla, mira d'implantar les lleis i els costums de la França del Nord. Decididament, aquesta actitud no era pròpia per a arribar a solucionar el conflicte ni per a apaivagar els ànims, sinó que obria camins perquè s'enverinés més la situació. Així, en una acció contra Puissegnier, acompanyat del vescomte de Narbona, els soldats d'aquest es refusen a atacar i deserten. I en pocs mesos més, Montfort perd una quarantena de castells i fa que el comte de Foix deixi d'ésser neutral i entri plenament en la lluita reconquistant el castell de Preixan.
A començos de 1210, Montfort rep reforços, que li són enviats per la seva muller Alícia de Montmorency, i gràcies a això pot reprendre alguns castells i atacar el castell de Minerva, una de les més grans fortaleses del país i refugi d'un gran nombre de "perfectes". La fortalesa capitulà per la fam i la set, i dels "perfectes" que es negaren a convertir-se, gairebé la totalitat foren cremats.
Nous contingents de croats arriben; l'exèrcit de Montfort creix de tal manera, que això li permet de continuar la campanya i prendre poderoses fortaleses, tals com el castell de Termes, feta que fa acréixer el seu prestigi i el temor que inspira. Els heretges fugen del país i es refugien en els comtats de Tolosa i de Foix.
Mentre Montfort continuava la seva campanya més o menys afortunada, potser afavorida per la sort i per l'esperit d'atac que, si més no, dominava les seves forces, els legats Milon i Hug, bisbe de Riez, adreçaven al papa una requisitòria contra el comte de Tolosa, al·legant que no complia els compromisos contrets amb l'Església llavors de la seva reconciliació a Saint-Gilles: indemnització de les abadies espoliades i destrucció de les fortificacions. Ramon de Tolosa, per la seva part, mira d'actuar activament, i s'adreça al rei de França confirmant-li la seva autoritat reial damunt el seu país i sollicitant el seu ajut. El comte de Tolosa fou rebut i tractat amb tots els honors a la cort francesa, des d'on, i seguidament, es traslladà a Roma, on el papa el rebé en audiència.
Sembla que, malgrat tot, el papa volia atraure a Ramon al camp dels aliats de l'Església, però l'actitud dels legats era contrària al príncep llenguadocià, puix que el legat Milon, en una de les seves lletres, deia al pontífex:
| "Malfieu-vos d'aqueixa llengua, hàbil a destil·lar la mentida i l'ultratge" |
Mentre el papa, pel seu compte, deia als arquebisbes de Narbona i d'Arles:
| "El comte de Tolosa s'ha presentat a nós i s'ha planyut de la malvolença que li tenen els legats; fa protestes de com ha complert la majoria de les obligacions a les quals mestre Milon, nostre notari, de bona memòria (havia mort sobtadament a Montpeller) l'havia obligat" |
Aquesta actitud del papa la veiem confirmada en Vaux de Cernay, el qual diu que el papa creia que, posat en situació desesperada, el comte atacaria més cruelment i més obertament l'Església.
Malgrat això, i segurament influït pels legats i altres jerarquies eclesiàstiques, Innocent III no manté aquesta actitud indulgent i marca orientacions contràries, o almenys encaminades a obligar el comte a justificar-se canònicament i, en cas contrari, a ésser condemnat. Però l'abat de Citeaux Arnaud Amaury desitjava trobar un mitjà legal per tal de no permetre de justificar-se al comte, perquè temia que, per l'engany i la falsedat, destruiria tota l'obra de l'Església. Això ho afirma en lletres bescanviades amb Innocent III, i així, el concili que es reuneix a Saint-Gilles no permet al comte d'explicar-se, sota pretext que no ha complert obligacions tals com l'expulsió dels heretges de les seves possessions, l'abolició dels peatges i el llicenciament de les tropes mercenàries. El papa, en una lletra adreçada a Felip August, manifesta que el comte no s'ha justificat, però que ignora si és per culpa seva. El comte de Tolosa cerca per tots els mitjans d'allunyar la tempesta que es va congriant al seu damunt, i àdhuc fa gestions per arribar a una entesa amb Simó de Montfort.
Entretant, Pere el Catòlic prenia mesures perquè no pogués ésser inculpat de protegir l'heretgia, i l'any 1210 dictava unes noves disposicions contra els heretges. A començos de l'any 1211 intentà fer de mitjancer entre Ramon VI i Montfort; així, el trobem a Narbona acceptant l'homenatge del cabdill croat, diferit tantes vegades. Conclou, també aleshores, l'acord ja esmentat per al casament del seu fill amb la filla de Simó de Montfort, i pacta el d'una altra germana seva, Sança, amb el fill del comte de Tolosa, Ramon també de nom. Assaja de fer entendre, a Simó de Montfort, que, com a vescomte de Besiers, cal que visqui en pau amb els seus veïns.
Les negociacions es fan laborioses i difícils, i, segons diu Guillem de Tudela, en un concili reunit a Arles s'estableixen unes condicions que Ramon creu no poder acceptar. Són tan humiliants, que el comte de Tolosa els dóna una publicitat extraordinària: llavors els legats l'excomuniquen i decreten que els seus dominis seran lliurats al primer ocupant (6 febrer 1211).
Ramon s'ha retirat a Tolosa, i Montfort es dirigeix amenaçadorament cap aquella ciutat. El bisbe de Tolosa, Fulques, s'enfronta amb el comte i es passa al camp dels croats; els tolosencs assagen d'establir la pau, però la resposta del bisbe és que abandonin el seu senyor i l'expulsin de la ciutat; proposicions que són rebutjades amb indignació. La ciutat resta, doncs, assetjada per Montfort, el qual creia que eren prou els reforços rebuts per a tal empresa, però al cap de dotze dies de setge es veu obligat a retirar-se; a més, els llenguadocians, junt amb les forces del comte de Foix i amb dos mil gascons que, en ajut del comte de Tolosa, envia el rei d'Anglaterra, passen a l'ofensiva. Montfort es veu perseguit i ha de refugiar-se a Castelnaudary. Assetjat, pot escapar-se del setge, però no aconsegueix de restablir la situació. No és fins a la primavera de 1212 que Montfort assoleix alguns avantatges i, gràcies encara a la vinguda de nous reforços de croats del Nord, pot reprendre l'ofensiva i reconquistar, d'un en un, els castells que li havien pres els llenguadocians.
Els croats, però, en llur nova campanya, ja no limiten l'acció a les terres del Llenguadoc, sinó que també s'endinsen per terres pertanyents al rei d'Anglaterra. Així, assetgen i prenen Penne d'Agenais, i, més que de croada, la campanya sembla de conquesta a profit de Simó de Montfort. Moissac, Castelsarrasin, Muret i Saint-Gaudens obren les portes als croats, i al comte de Tolosa sols li resten Tolosa i Montaubà.
Aquestes ràpides victòries no es comprendrien fàcilment, malgrat haver-se manifestat Simó de Montfort com un veritable geni guerrer, si no sabéssim que eren els bisbes i els abats del Llenguadoc els qui obrien les portes de llurs diòcesis i de llurs viles als exèrcits croats, i que Montfort guanyava els prelats a la seva causa repartint-los, com hem dit, les terres i els castells dels senyors vençuts.
El comte de Tolosa s'havia adreçat, doncs, a Felip August, pregant-li que intercedís a favor seu prop del papa, i aquest prec havia estat reiterat; però el rei de França res no havia fet ni feia a favor del seu vassall, potser perquè el veia aliat amb els seus enemics anglesos, o bé perquè preveia que, en el fons, el resultat d'aquesta lluita sols podia beneficiar la corona francesa. Veient-se així desemparat, l'infortunat comte anà a Barcelona i sol·licità del rei Pere que volgués prendre sota la seva protecció la seva persona, la de la seva muller, la dels seus fills i les dues o tres viles que li restaven del gran patrimoni rebut dels seus pares. El rei Pere acceptà.
No era la primera volta que rebia precs semblants; ja l'any 1211 els cònsols de Tolosa li havien adreçat una lletra, exposant i lamentant els greuges i les malvestats que feien els croats i pregant-li que intervingués en defensa d'un país tan proper al seu.
Mentre tenien lloc aquestes negociacions, Montfort actuava com a senyor absolut del país. Convoca una assemblea a Pamiers, on són convocats els bisbes, nobles i burgesos. Els bisbes hi compareixen. Quant als senyors, cal considerar que eren l'equip de col·laboradors francesos, els quals substituïen als senyors desposseïts. Els legats en són absents. Simó reparteix els feus entre els seus companys, amb l'obligació de servir-lo en totes les seves guerres; de no absentar-se del país sense la seva autorització i amb una absència no duradora enllà d'un any. Les vídues i hereves que posseïssin castells no podien emmaridar-se sense el seu assentiment, excepte en el cas que fos francès el marit escollit; els hereus heretarien segons el costum francès de la regió parisenca.
Pere el Catòlic venia aureolat pel seu brillant triomf a la batalla de les Naves de Tolosa, i la seva posició de protector dels nobles desposseïts omplí de preocupació els medis adversos. Àdhuc el papa insisteix a demanar als seus legats el perquè no s'ha admès el comte de Tolosa per a justificar-se; informa, al mateix Simó de Montfort, de com el rei Pere s'ha queixat dels assolaments perpretats pels croats en els territoris dels seus vassalls: Foix, Comenge, Bearn; hi ha, fins i tot, moments que mostra una lassitud, i arriba a exhortar a Montfort que deixi 1a seva presa i prengui part en la croada contra els sarraïns d'Espanya (lletres del 15 i 17 de gener del 1213).
Per altra banda, el rei Pere, en data del 6 de gener del 1213, envia a l'arquebisbe de Narbona, en el concili reunit a Lavaur, unes proposicions encaminades a facilitar la reconciliació del comte de Tolosa i els seus companys. Hi proposa que, si el comte complís els seus compromisos per expiar les seves faltes i reparar els seus torts envers les esglésies i els clergues, li fossin restituïdes les seves possessions. Que en el cas que l'Església refusés aquesta seva demanda, llavors la seva intercessió era a favor del fill del comte, el qual seria posat sota una tutela segura. Proposa, com a penitència a complir pel comte, la de fer una expedició contra els sarraïns o bé a Palestina.
Quant al comte de Comenge, i al de Foix, del qual assegura no haver estat mai herètic, que ha perseguit tothora l'heretgia i que ha perdut els seus béns sols per haver ajudat el seu cosí, el comte de Tolosa, Pere el Catòlic proposa que els siguin restituïts els béns, amb la prometença que donaran satisfacció a l'Església. Sol·licita, així mateix, la restitució dels béns del seu vassall Gastó del Bearn, decidit com està a sotmetre's i a donar completa satisfacció a l'Església. Demana i prega al Concili que prefereixi la misericòrdia a la justícia i recorda que l'ajut d'aquests barons, com també el del de Montfort, seria valuós per a les terres hispàniques en la lluita contra els sarraïns.
Totes aquestes proposicions foren rebutjades, i, en rebutjar-les, el concili recorda al monarca els honors que li foren concedits pel papa i les prometences que ell féu al papa llavors del seu coronament.
El rei, però, no abandona el camí conciliatori i envia l'arquebisbe de Tarragona com ambaixador sèu prop del papa, per defensar els seus punts de vista de concòrdia, i sembla que el papa es decantava a aquesta solució, quan arribaren els enviats del Concili, els quals el feren canviar de parer, i va arribar a prohibir al rei de tornar a immiscir-se en aquesta qüestió.
Es evident que Pere tractava d'evitar d'haver de resoldre la qüestió per mitjà de les armes i utilitzava tots els recursos diplomàtics per aconseguir-ho, i si bé, com he dit, hi hagué un moment que va semblar haver decantat Innocent III al seu favor, els legats i els representants del concili pogueren convèncer-lo i fer-li prendre una actitud completament hostil. Així en la lletra que el papa li adreça el 21 de maig s'expressa amb els següents mots:
| "Aquestes són les ordres a les quals Ta Serenitat és invitada a conformar-se exactament; altrament, ens veuríem obligats a amenaçar-te amb la indignació divina i a prendre contra tu mesures que et causarien un greu i irreparable perjudici" |
El primer de juny fou publicada la Butlla que donà completa satisfacció al partit intransigent dels croats. Amb ella desapareixen totes les esperances de concòrdia.
Això no obstant, en rebre Pere, a Tolosa, la lletra del papa, encara fa com si formulàriament obeís, però a poc a poc va reunint les seves tropes i les dels seus aliats.
La posició de Pere I a favor del Llenguadoc havia encès l'entusiasme de la gent; hom ho pot comprovar a través de les cançons dels trobadors; tots fan vots per la victòria de Pere, aquell qui ve a defensar tota una manera de vida que està amenaçada, una manera de vida on l'amor cortès, amb els seus refinaments, la seva mística audaciosa, i la seva heroica desmesura servien de símbol a les aspiracions d'una societat àvida de llibertat espiritual, com diu un tractadista modern, tot interpretant aquell moment.
En aquest ambient s'aparella l'exèrcit, del qual la fantasia o el desig de molts per fer més extraordinària la victòria dels croats, afirmen sobrepujar el nombre de 2.000 cavallers i arribar als 50.000 peons. De totes maneres, encara que la realitat ens digui que el contingent de l'exèrcit aliat estava molt per dessota d'aquestes xifres, era una feixuga massa armada la que sota el sol d'agost s'encaminava cap a Muret, en possessió del de Montfort, per començar-ne el setge el dia 30 del mateix mes.
historia del catarsime - part III
|
