|
|
 |
Des de principis del s. I abans de Crist fou ocupat en la època romana Peyrepertuse. Es remunta a l'any 1070 la primera menció del castell quan el Perapertusès estava a l'esfera d'influència dels comtes catalans de Besalú. Mes tard sota el domini dels comtes de Barcelona (1111), el castell es torna un feu del vescomtat de Narbonne. El 1224, durant la croada contra el albigesos s'excomunica a Guillem de Peyrepertuse per negar-se a sotmetre's; però finalment se sotmet després del fracàs del setge de Carcassonne, finalment el castell passa a ser possessió francesa el novembre de 1240. Dos anys mes tard Sant Lluís fa construir l'escala que avui dia porta el seu nom. Pels anys 1250-1251 es construeix la torrassa de Sant Jordi i es reformen, també, la Vella Torrassa i l'església de Santa Maria que ja existia. Amb el tractat de Corbeil (1258), Peyrepertuse es una de les fortaleses franceses mes avançades a la frontera del regne d'Aragó. Durant la guerra entre Felip l'Intrèpid i els catalans, el 1285, el castell es residència forçada de notables de Perpignan (Perpinyà). Al 1355 torna a ser un castell defensiu i en 1367-1368 Carles V, rei de França, li permet a Enric de Transtamare, pretenent a la corona de Castella, refugiar-se en el castell després de la derrota de Navarrete. En l'any 1542 Peyrepertuse està en peu de guerra. Jean de Graves, sobirà de Serignan, s'apodera d'ell en nom de la reforma però es apressat i executat amb quatre còmplices seus. Desclassificat com a plaça fronterera pel tractat dels Pirineus (1659) el castell ja no té cap rellevància estratègica . Abandonat a principis de la Revolució, es venut com a Bens Nacionals el 1820. Es comencen al 1950 les primeres campanyes de consolidació del monument. Peyrepertuse s'alça sobre una cresta calcària a uns 800m d'altitud. El monument es compon de tres parts: el recinte baix i la seva torrassa, el recinte mitja i la torrassa de Sant Jordi. Una muralla de 120 metres de longitud flanquejada per dues torres semicirculars obertes a la gla protegeixen pel cantó nord el recinte baix de forma triangular que ha conservat el seu camí de ronda fet de lloses amples col·locades sobre permòdols. Un matxó o torre triangular acaba el mur nord. El cantó sud, defensat pel penya-segat també està protegit pel reclau de la cortina on s'ubiquen les latrines. Vestigis d'una construcció de pla irregular dominen les runes d'un allotjament mes tardà; a l'angle nord-est es troba la porta d'entrada. La torrassa vella es compon de l'església de Santa Maria i una vivenda. L'església es un edifici romànic l'absis cobert de volta de la qual te forma de volta de quadrant. Dividida en dos per una paret tardana la nau estava coberta per una volta de canó agut. En quant a la vivenda de dues habitacions també de cobert de volta i sobreposades, la remata una torre semicircular. Quatre cisternes alimentaven el castell, una a l'església, un altre a la vivenda i les altres dos a Sant Jordi. El recinte mitjà està construït en un altiplà inclinat cap al nord. Queden visibles unes ruïnes d'edificis com les d'una important construcció poligonal, les parets de les quals les defenien espitlleres. S'arriba a la torrassa de Sant Jordi per l'escala anomenada de Sant Lluís, tallada a la vessant nord del penyal. Entre les habitacions de la torrassa es troba la capella de Sant Jordi amb nau única i absis semicircular enrasat. Des d'aquest punt es veu el castell veí de Queribus i mes enllà la torre del Far de Tautavel i Força Real en Roussillon. |
||||||||||||||
|
|||||||||||||||
ACCÉS: VISITA:
|
|||||||||||||||
|
|||||||||||||||
son altament recomanats per l'Aldea Càtara.