La Batalla de Muret
Desenvolupament de la batalla
De quina manera es desenvolupà la batalla de Muret és un misteri no gens fàcil d'esbrinar, puix que, mirada des de punts diversos, presenta uns aspectes tan diferents que hom no arriba a comprendre el perquè d'aquestes divergències. Això vol dir que enclou un interès extraordinari el seu estudi, ja que hom endevina que quelcom es vol amagar, o s'amaga, darrera les explanacions conegudes, i, és clar, d'acord amb els interessos de cada punt de vista. Ja és prou torbador i digne d'ésser analitzat a fons el casament del rei Pere amb Maria de Montpeller, vídua del vescomte de Marsella, Barral, i casada després amb Bernat, comte de Comenge, qui la repudià, al·legant parentiu, perquè pogués casar-se amb el rei Pere. Dignes d'anàlisi són, també, les actituds del rei En Pere en el seus intents de divorci, projectant un nou matrimoni amb Maria de Montferrat, reina de Jerusalem (1206) i després, l'any 1213, el seu projecte de casament amb una filla del rei de França, Felip August. Però deixem tot això per ocupar-nos de la batalla que acabà amb la vida del nostre comte-rei.
Segons la Crònica de Jaume I (i la reproduim en la seva adaptació al llenguatge modern que acompanya l'edició Barcino), la batalla de Muret anà així:
"En Simó de Montfort era a Muret, acompanyat ben bé de vuit cents a mil homes de cavall i el nostre pare vingué sobre ell prop d'aquell lloc on ell estava. I foren amb ell, d'Aragó: Don Miquel de Lusia, Don Blasco d'Alagó, Don Rodrigo Liçana, Don Ladró, Don Gómes de Luna, Don Miquel de Rada, Don Guillem de Puyo, Don Açnar Pardo i molts d'altres de sa mainada i d'altres dels quals no ens podem recòrdar. Però bé recordem que ens digueren aquells que hi havien estat i coneixien el fet, que llevat Don Gómes, Don Miquel de Rada, Don Açnar Pardo i alguns de sa mainada que hi moriren, els altres l'abandonaren en la batalla i fugiren. I hi foren, de Catalunya: En Dalmau de Creixell, N'Hug de Mataplana, En Guillem d'Horta i En Berenguer de Castellbisbal; aquests fugiren amb els altres. Però, bé sabem amb certesa, que Don Nuno Sanxes i En G. de Montcada, que fou fill d'En Guillem Ramon de Montcada i de Na Guiíleuma de Castellví, no estigueren en la batalla, ans enviaren missatgers al rei dient-li que els esperés, i el rei no els volgué esperar, i donà la batalla amb aquells que eren amb ell. I aquell dia que donà la batalla havia jagut amb una dona, talment que nós vàrem sentir dir, després, al seu reboster, que s'anomenava Gil i més tard va ésser frare de l'orde de l'Hospital, el qual havia estat en aquell consell, i a altres que ho varen veure pels seus ulls, que durant l'evangeli no va poder estar-se dret, sinó que romangué assegut en el seu setial mentre que hom el deia. I abans que tingués lloc la batalla, en Simó de Montfort volia posar-se en poder seu per fer ço que ell volgués, i es volia avenir amb ell; i el nostre pare no ho volgué acceptar. I quan el comte Simó i aquells de dins veieren això, van fer , penitència i reberen el cos de Jesucrist, i digueren que més s'estimaven morir en el camp que en la vila. I amb això, eixiren a combatre tots a un cop. I aquells de la part del rei no van saber formar els rengs de batalla ni anar junts, i cada ric-hom escometia pel seu cantó, i escometien contra les regles de les armes. I per la mala ordenació, i pel pecat que era en ells, i també perquè els qui estaven a dins no trobaren mercè, la batalla hagué d'ésser perduda. I aquí mort el nostre pare. Car això ho ha usat sempre el nostre llinatge, en les batalles que ells han fet i en les que nós farem, de vèncer o morir. I nós romanguérem a Carcassona, en póder del comte, car ell ens feia educar i era senyor d'aquell lloc".
Si llegim la batalla de Muret en l'edició de Besiers, 1648, pàgs. 326-327, de la Histoire de Languedoc, trobem que se'ns diu: "Quan el rei d'Aragó hagué format el seu exèrcit, el féu marxar sobre Muret, on Montfort havia deixat una guarnició que incomodava extremadament els tolosencs; els apropaments es feren sense combatre, perquè la guarnició era massa feble per a sortir a l'encontre del rei d'Aragó. Montfort es trobava llavors a Sauerdun, d'on partí tan aviat com sabé que Muret estava en perill, amb l'objecte de reunir les seves tropes, la major part de les quals eren de guarnició: havent-les aplegades amb una gran diligència, avançà cap a Muret; quan fou a les envistes de l'enemic, els prelats, veient-ne el nombrós estol, jutjant per la gran extensió de terreny que ocupava, perderen tota mena de coratge i resolgueren d'anar peus nus a trobar l'Aragonès per conjurar-lo que alcés el setge, i que no emprés a favor dels enemics de l'Església, aquell valor que demostrà a Espanya l'any anterior guanyant tant grossos avantatges contra els enemics d'aquesta mateixa Església (es refereix a la batalla de les Naves de Tolosa, en la qual Pere fou l'artífex de la victòria). Però en comunicar, els prelats, els seus desigs a Montfort, aquest els en féu desdir, dient-los que l'Aragonès els menysprearia i prendria avantatge de llur temor. Així, doncs, l'exèrcit del de Montfort es preparà a donar la batalla, i aquest petit exèrcit fou dividit en tres cossos: Montfort es posà al davant del primer, contra l'habitud dels generals; la poca custòdia que deixava per als bagatges i salvaguarda dels prelats que es trobaven entre les tropes, testimoniava que anava decidit a la mort o a la victòria. No sabré parlar d'aquest meravellós avantatge que Montfort tingué aquest dia 13 de setembre del 1213, sense astorament i sense afirmar que el triomf d'aquest dia té quelcom de miracle: l'exèrcit del rei d'Aragó, tan nombrós com era, no sostingué ni tan sols el primer xoc del de Montfort; i l'historiador del comte de Tolosa es veu obligat a confessar que el rei d'Aragó fou mort quan tot just es feia armar i no tingué temps ni de donar les ordres oportunes ni d'arranjar per al combat aquesta gran massa d'homes que ell comandava; un gran nombre de senyors aragonesos caigueren a l'entorn d'ell, entre altres, Asnar i Pere Pardo, pare i fill, Gomes Luna, Miquel Lucsia i Miquel Rada. La lletra que els bisbes de Tolosa, Nimes, Agda, Besiers, Comenge, i els abats de Valmanya, de Sant Ubery, enviaren al Papa, conté una llarga explicació d'aquesta derrota; per ella se sap que tres mil homes en desferen cent mil, dels quals la major part foren morts en aquell lloc deixant-se matar sense defensar-se gens ni mica i els altres fugiren davant Montfort com la pols davant el vent, Els comtes de Tolosa, Comenge, Foix i el vescomte de Bearn foren d'aquests que es salvaren gràcies a la fugida i que escaparen, per un camí poc honorable, de les armes dels croats".
I ara passem a una versió feta per un autor modern — Oldenburg, Le Búcher de Montsegur — estudiant fonts contemporànies de la batalla o altres fonts autoritzades com, per exemple: la Cançó de Croada, Guillem de Puylaurens, la Historia del Llenguadoc de Dom Vaisette, etc., etc., i que diu: "Simó sap que el seu exèrcit no pot córrer el risc d'ésser encerclat i acorralat al castell de Muret; li cal dividir els adversaris per mitjà d'un atac fulminant" ; "...si nosaltres no podem allunyar-los de llurs tendes, no ens cal sinó fugir prestament", diu al seu consell de guerra.
"Els aliats havien establert sòlidament llur camp en les altures que dominen la plana, a uns tres quilòmetres del castell situat a les vores del Garona; Ramon VI, que coneixia l'enemic, proposà d'esperar l'atac en el camp, de rebutjar-lo d'antuvi per un tir de ballesteria, de contraatacar seguidament i encerclar l'adversari en el castell, on no podria sinó capitular ben aviat; el consell era bo, però no fou seguit.
"el comte de Tolosa jugava amb dissort: en aquesta guerra, es la qual ell era el principal interessat i la víctima principal, una vegada que tenia la possibilitat de prendre la revenja, no tenia dret a la paraula. Els familiars del rei (particularment Miquel de Luesia) consideraren el pla del comte irrisori i l'acusaren de covard. Mortificat, Ramon VI es retirà a la seva tenda.
"Abandonant el seu camp fortificat i perdent així el control de les operacions, Pere satisfà el desig de Simó de Montfort. El rei-cavaller vol una bella batalla on el seu exèrcit pugui comparar-se en valentia amb la invencible cavalleria francesa, que fins aleshores, creu, no havia trobat adversari de la seva talla. És a camp obert que vol esclafar-la, i quan Simó ataca, les tropes del comte de Foix són les primeres a llançar-se a l'encontre, però han de replegar-se ràpidament, davant la impetuositat dels francesos. Pere I amb els seus aragonesos es llança al seu torn al combat.
"Simó, que no disposa sinó de nou-cents cavallers contra dos mil, maniobra ràpidament, de manera que no dona a l'enemic temps de tornar a agrupar-se, i així, manté l'avantatge numèric en cada un dels seus atacs; concentra tots els seus esforços sobre les tropes aragoneses, i els dos cossos d'exèrcit es llancen l'un contra l'altre en un xoc terrible. "Es sentia, dirà més tard el jove Ramon VII, com un bosc d'arbres quan és abatut a cops de destral". És usa barreja inextricable, on llances i escuts volen fets estelles; on els cavalls son abatuts trepitjats els cavallers, les espases tallen, colpeixen, ressosen damunt l'acer dels elms; on les maces esclafen les testes, el tro de les armes apaga els crits de guerra. Això no obstant, no fou una gran batalla, fou mes aviat una violenta topada entre dues avantguardes relativament poc nombroses. La dissort volgué que al davant d'una d'elles es trobes precisament el rei.
"L'objectiu de Simó de Montfort era atènyer el rei, costés el que costés: dos dels seus cavallers, Alain de Roucy i Florent de Ville, juraren solemnement de matar el rei o morir. Pere I féu gala més de bravesa que d'habilitat; es llançà impetuosament a la barreja; encara, abans de la batalla, canvià d'armadura amb un dels seus cavallers; era com a simple cavaller i amb la sola força de les armes que Pere I volia enfrontar-se amb Simó de Montfort.
El rei Pere te trenta-nou anys; és alt, de forca hercúlia i és considerat corn el cavaller mes valent de la seva terra. Alain de Roucy, havent assolit d'obrir-se pas fins al cavaller que duia l'armadura reial, el fa caure al primer cop i crida: "Aquest no és el rei! El rei es mes bon cavaller !" En veient això, Pere crida: "El rei, heus-el aquí !",i corre en socors del seu company. Alain de Roucy i Florent de Ville, amb els seus homes, l'envolten per tots costats, i no el deixen, i aviat entorn del rei s'enceta una tan acarnissada lluita, que Pere es mort i tota la seva mainada es fa matar abans que recular i abandonar el cos del rei.
"La nova de la mort del rei escampa el pànic en els altres cossos d'exèrcit; sorpresos per un atac de flanc del de Montfort, els cavallers catalans emprenen la retirada; l'exèrcit del comte no ha tingut encara l'ocasió d'intervenir i, veient-se desbordat per l'allau d'aragonesos i catalans que reculen desordenadament, no pot pensar a atacar i fuig igualment."
Segons ens diu la mateixa versió, moriren, dels fugitius, de quinze mil a vint mil peons, sense comptar la cavalleria. Mes endavant, encara afegeix: "sols les tropes del comte de Foix i les Aragoneses (catalans i aragonesos) foren les que es bateren; així es que les forces que s'enfrontaren eren sensiblement iguals; el geni estratègic de Simó, i especialment la seva duresa de cor, bon xic cruel, d'ordenar la mort del rei, havien impedit a la resta de l'exèrcít d'intervenir a temps, i els dos terços de les tropes coalitzades havien abandonat el camp de batalla sense haver combatut".
Encara, regirant llibres d'história, trobaríem altres versions que potser serà bo d'.esmentar de passada. En la Histoire des comtes de Toulouse, de Guillem Cateí (1623), trobem una referència a l'esment de la batalla de Muret que posa Mateu Paris en la seva Vida de Joan, Rei d'Anglaterra. En aquesta es diu que el comte de Montfort, per mitjà dels seus espies, va saber que el rei d'Aragó, per testimoniar el seu menyspreu envers les forces del comte de Montfort, llavors de la batalla, es posà a dinar. En saber-ho el comte de Montfort, digué: "Ja que s'ha posat a taula, jo li aniré a servir el primer plat". I s'esdevingué que, tot just posat Pere a taula, el comte de Montfort el sorprengué i el matà. Segons la versió de Pere de Valsernay o Vauxcernay, que aleshores es trobava en el país, Pere, rei d'Aragó, combaté en la segona topada amb els soldats aragonesos, no havent volgut restar a reraguarda, com era costum entre els reis; i així combaté entremig dels soldats, a fi de no ésser reconegut, i després fou trobat entre els morts. Hi ha també les afirmacions de Guillem de Puylaurens, el qual diu haver sentit explicar a Ramon el Jove, que era present al combat, que el rei d'Aragó s'arrenglerà en ordre de batalla; que el comte de Foix era a l'avantguarda amb els de Catalunya, i que Simó de Montfort, trobant-se en la barreja, remarcà l'ensenya reial, talment que els seus adreçaren tots els esforços devers el lloc on es trobava Pere, i molts grans d'Aragó restaren al lloc mentre d'altres fugien. Àdhuc Guillem el Bretó, en el llibre vuitè de la seva Philippiade, fa constar una lluita entre Monfort i el comte-rei, i diu que, caigut aquest a terra, fou degollat per un soldat anomenat Pere. Tanmateix, la cosa més curiosa és que es troben assercions com la de Luci Marineo, en el llibre desè de la seva Historia de España, on fa constar la batalla de Muret, però guanyada pel rei Pere, el qual hauria trobat la mort, precisament, quan anava a l'encalç dels francesos fugitius.
Com veiem, a part de les profundes diferències que se'ns presenten en les tres primeres versions, en trobem encara per a tots els gustos. Això és prou per a justificar l'interès que ha despertat de sempre l'estudi d'aquesta batalla, i l'afany de trobar una explicació lògica al seu desenrotllament. Cal, doncs, que anem situant les conclusions que l'estudi de la documentació existent fa indiscutibles. No sols trobem el testimoniatge històric de la valentia i intrepidesa del rei Pere, ans també el seu coneixement aprofundit de l'art de guerrejar. N'és prova el seu capteniment a la batalla de les Naves de Tolosa, principalment, en la qual assolí un prestigi que queda reflectit en la por, manifestada constantment, en documents de tota mena, que intervingués a favor dels llenguadocians. Això vol dir que no era un arrauxat el qui es batia, sinó un gran guerrer, segurament coneixedor, per raons de veïnatge i d'espectador en la llarga lluita de la croada, de la tàctica francesa, cavalleria lenta i pesada, i, per experiència sobrera, de la tàctica sarraïna, lleugera i de cops ràpids. Per tant, sembla que no podia ésser víctima sinó de les situacions imponderables que es produeixen en un camp de batalla.
En les versions més serioses hom troba una concordança : que solament lluiten les tropes de la mainada reial i les del comte de Foix. En les versions d'origen francès, hom endevina que entre les tropes llenguadocianes ocorre quelcom més que el despit per la no acceptació del pla del comte de Tolosa. Àdhuc s'hi troben consideracions no gaire falagueres per al seu coratge.
Si repassem les campanyes anteriors, observarem que en els exèrcits llenguadocians es manifestà, en general, una feble combativitat. Poques són les vegades que llur acció és resoluda i decidida enfront dels croats. Hom diria que, en l'esperit de la gent, hi pesen les doctrines de pau i sacrifici predicades pels bonshomes i que això els anà despullant de tota actitud agressiva i àdhuc defensiva. Sembla com si un fat de resignació se'ls hagués infiltrat. Si això fos cert, hom podria explicar que, trobant-se Pere en el problema d'haver de superar aquesta actitud, es veiés obligat a prendre mesures totalment distintes de les que en altra situació hauria pres, és a dir, la de veure si, amb el seu exemple, aixecava l'esperit i l'entusiasme de tot l'exèrcit. La versemblança del que deixem dit ens la confirmarien les notícies documentals de com els senyors llenguadocians s'acusaven mútuament de traïdories després de la batalla.
La sort fou adversa al rei català, i no sols es va perdre un gran cavaller, sinó que es clogué la vida d'un rei l'actuació del qual potser hauria estat judicada altrament per la història.
En canvi, a primera vista sembla sorprenent com és explicada la batalla en la crònica del seu fill, Jaume I. Si la influència de l'educació rebuda del de Montfort havia d'ésser feble, puix que no restà en poder d'aquest sinó uns tres anys, espai comprès dels tres als sis d'edat, pesà potser, per contra, el fet que, restituït al seu país per ordre papal, fou posat sota el mestratge de Guill de Montredon, Mestre del Temple a Aragó i Catalunya. Pel seu càrrec, el templer no podia defensar l'actitud del comte-rei en pro dels llenguadocians i en front de l'Església. Això i el capteniment del seu pare envers la seva mare, tot en conjunt, podia crear un ambient advers al rei Pere. En la crònica de Jaumel I, els fets apareixen de manera que la llegenda de la nit d'amor de Pere él Catòlic la vetlla de la batalla hi ressalta com una de les causes de la desfeta. Aquesta llegenda sembla tenir origen en la crònica de Guillem de Puylorens, on es conta que Montfort interceptà el dia abans de la batalla, una lletra de Pere I adreçada a una dama de la noblesa tolosana, en la qual el rei li manifestava que havia anat a expulsar els francesos d'aquelles terres per l'amor que li duia: Segons Molin de Saint You en la seva Histoire des comtes de Toulouse, aquesta lletra anava adreçada a la seva germana, i encara afegeix que, si així no fos, no feia altra cosa, el rei Pere, que seguir les lleis de cavalleria, o sigui que era un gran honor, per a un cavaller, d'oferir a una dama l'homenatge d'una gran acció acomplerta sota el seu nom.
Vistes, doncs, les diverses versions i fetes les suposicions que hem cregut pertinents, descabdellarem ara la nostra hipòtesi sobre la manera com es desenrotllà la batalla de Muret, deixant de banda tota la part anecdòtica, i d'acord amb els criteris sustentats per especialistes en l'estudi de l'art de la guerra medieval, tals com Oman; i també, d'acord amb el mapa publicat per Ghaytor, que ens plau de reproduir, i amb les Concordances que, malgrat tot, arribem a trobar al fons de les fonts antigues.
Com veiem, Muret es troba en la confluència de dos rius, el Louge i la Garona, i la ciutat és defensada per unes muralles i per una ciutadella. A la vora esquerra del Louge, s'estén una plana, limitada, per cantó, per la Garona i per l'altre, pel terreny ascendent del Perramon. Aquesta plana, a l'hivern, era tot un aiguamoll, però a l'estiu, estava coberta d'herba. No obstant, en el mapa veiem, en una part, indicats, aiguamoll i un corrent d'aigua que segueix una fondalada escarpada d'uns 28 metres d'alçària. Aquest és l'escenari de la batalla.
Els aliats estaven assetjant la ciutat i àdhuc sembla que ja s'havien emparat d'una de les seves portes, quan es presentà Montfort amb els seus reforços. Els assetjadors, llavors, es retiraren a llur camp, deixant entrar lliurement a Montfort i la seva gent. Era la tarda del dia 11 de setembre; poques hores després arribava, així mateix, en ajut de Montfort, el vescomte de Corbeil. Llavors ve la pressió del legat i els altres prelats per a negociar la pau. Les negociacions fracassaren pel refús del rei Pere, i els assetjadors renovaren llurs intents d'assalt. Montfort, doncs, es decideix a presentar la batalla. En el camp aliat, en canvi, es presenta la discrepància: el comte Ramon volia continuar l'assalt, pel cantó oest de la ciutat, mentre Pere considerava que la batalla havia d'entaular-se a camp obert. I així fou fet. I d'aquell exèrcit, relativament nombrós, sols entrà en acció un nombre reduït de combatents, fet que igualà les forces.
Si mirem detingudament el mapa, veurem que el terreny escollit pel rei Pere era avantatjós; l'enemic havia de creuar un corrent d'aigua i lluitar tenint aquest obstacle a la seva reraguarda. A més, les forces de Pere tenien els flancs guardats; l'un, pel campament tolosenc i l'altre, pels aiguamolls i per la torrentera.
Montfort dividí les seves forces en tres esquadrons i Pere, en dos cossos: l'un, comandat pel comte de Foix, l'altre, per ell mateix. Simó de Montfort - n'estem segurs - coneixia l'estat moral de les tropes llenguadocianes, i envià un dels seus esquadrons, no directament a l'encontre del cos comandat pel comte de Foix, sinó contra les tropes tolosenques que continuaven els treballs d'assetjament; aquestes, en veure venir la cavalleria francesa, no l'esperaren, sinó que fugiren, entrebancant i desconcertant el cos del comte de Foix, el qual, sota la confusió, es va veure atacat pel segon esquadró; és llavors, sembla, que intervé el cos comandat pel rei Pere, a fi d'evitar el desastre i contrabalançar l'impuls francès; però, en aquest moment, l'esquadró comandat per Montfort, i guiat segurament per un coneixedor del país, travessa el corrent d'aigua i l'aiguamoll per un camí ignorat, es llança de revés sobre les tropes catalanes i produeix la catàstrofe, sense que intervingués cap altra de les forces aliades, les quals sols procuraren fugir.
És, al nostre entendre, la poca fermesa i el pànic inicial d'uns combatents el que determinà la dissort de Muret; i el rei Pere no podia fer altra cosa: esperar que la sort l'acompanyés o que la decisió que mancà als tolosencs hagués contrabalançat l'empenta adversària. I aquest fou el determinant de la derrota de Muret, la qual pesà extraordinàriament en la futura direcció política de la nostra terra.
historia del catarsime - part I
