La llegenda del Pelicà

El càtar Bernard Franca, clerge de Goulier, va deixar escrita aquesta llegenda:

Fa molt de temps solcava els cels un ocell molt singular, al qui tothom anomenava pelicà i que tenia la costum de seguir el curs lluminós del sol. No li tenia por a la calor ni es prenia un moment de descans durant les hores del dia. Però li arribà la època del aparellament, el que el privà del seu plaer durant uns instants. Desprès va tornar a emprendre el vol en busca dels ardents raigs solars. Quan va posar els ous va haver de covar-los amb un gran dolor, ja que això el privava dels seus prolongats recorreguts estimant els raigs solars. Per això va intentar de recuperar tot el perdut deixant a les seves cries en el niu ben proveïdes del suficient aliment.
No obstant, durant la seva absència, una bestia maligna va arribar al seu niu. Aquesta bestia va desplomar i arrancar el bec a les seves cries. Això es el que es va trobar el pelicà quan va tornar. Va curar als seus "fills" i, al dia següent va tornar a marxar. Com que l'atac es va repetir en varies ocasions, l'au amant de la llum va haver d'oblidar-se del seu plaer, amb la finalitat de poder sorprendre el seu enemic, per a això es va amagar allà on no podia ser descobert i així va ser com va descobrir a la bestia maligna i l'hi donà mort. D'aquesta manera les seves cries varen quedar lliures de tota amenaça i, al mateix temps, varen poder comptar amb una major companyia, ja que el pelicà va repartir el temps de la vigilància del seu niu amb la del seu goig per volar darrere el raigs del sol...

La explicació que el càtars donaven a aquesta llegenda resulta un tant complicada. Per una part, entenien que les cries del pelicà eren els essers humans i que la bestia maligna era el Deu pervers que sempre està disposat a destruir-ho tot. I per altra banda, veien en el pelicà a Crist, el qual va perdre la seva lluminositat al ser engendrat per la Verge Maria, però que la recuperà una vegada va vèncer al Deu pervers, al qui condemnà a les tenebres del l'infern, i al mateix temps, l'hi va impedir seguir fent mal als essers humans.
A on la interpretació, es complica es al fixar-nos en la necessitat, una obsessió, del pelicà en volar buscant el raigs del sol durant tots els dies. Es possible que la explicació tingui alguna cosa a veure amb l'alquímia?. Un temps d'aparellament: Amb qui? Existia una femella pelicà o es que en l'ocell de la llegenda es complia el fenomen de la partenogènesi?. Els càtars no explicaren aquestes qüestions, ni d'altres que es podrien treure de la llegenda.
El que si queda molt clar es que llegendes com aquesta del pelicà, unit a anècdotes com la del "llangardaix", servien per a apropar la religió al poble. Aconseguien que el catarisme fos netament popular, sense deixar de contenir una gran quantitat d'elements esotèrics, es a dir, una càrrega molt important d'enigmes i misteris.

La llegenda del Llangardaix

El pastor Pere Maury explicà, després d'haver-se convertit al catarisme, aquesta anècdota:

Una tarda d'estiu, dos "creients" es varen seure a descansar al voral d'un rierol. Feia calor, portaven tot el dia caminant i es refrescaren una mica. Però això no alleugerà el seu esgotament. Com que la ombra que havien trobat era molt acollidora, un d'ells es quedà adormit. De cop, el que es era despert es quedà bocabadat, al contemplar com de la boca del seu "germà" sortia un petit llangardaix, per donar un salt cap a una branca que quedava sobre les aigües del rierol. Des d'aquesta espècie de trampolí l'animalet va saltar sobre la calavera d'un cap d'ase, en la que hi va estar jugant, ja que hi entrava per un ull i en sortia per l'altre, quan no apareixia per la boca. Al cap de poc, ja cansat potser de tanta diversió, va tornar a saltar a la branca, i des d'allí s'introduí entre els llavis entreoberts del dormit.
Aleshores el creient que seguia despert va trencar la branca, suposant que d'aquesta manera l'animaló no repetiria el joc. Per últim va despertar al seu "germà" sacsejant-lo per l'espatlla. Però li va costar grans esforços d'aconseguir el seus propòsits. En el moment en que l'adormit va obrir els ulls, es mostrà molt estranyat i, abans de que l'altre tingués temps de preguntar-li res, confessà que havia tingut un somni molt estrany:

- M'he vist travessant un rierol molt semblat a aquest que tenim aquí al davant. Anava muntat sobre una branca, que em servia d'embarcació. Així vaig entrar en un enorme palau, molt formós, i vaig poder recórrer els seus corredors i sales al meu antull. No obstant, al sortir d'aquell palau, em vaig trobar amb que ja no comptava amb la branca que m'havia servit d'embarcació. Com que no se nedar, em vaig quedar a la riba, molt espantat al desconèixer on em trobava.

Com que el creient que havia estat despert va comparar el somni amb el que ell mateix havia pogut veure, els dos es sentiren tan astorats que demanaren una explicació a un Perfecte. I això es el que sentiren:

- Tot home i dona es captiu del seu cos, del que només en poden sortir al produir-se la mort. Això no li succeeix a l'esperit, ja que es capaç d'abandonar el cos, com ho va fer aquell llangardaix.

L'anecdota de Pere Maury resulta molt aclaratoria, ja que ens permet saber que els càtars creien en la metempsícosi i, al mateix temps, estaven convençuts de que en els essers humans conviuen dues persones: el jo físic, el cos, i el jo invisible, l'esperit. El mon on aquest últim es mou millor es el dels somnis.