L'heretgia Albigesa
El Catarisme: Origen i extensió de les seves sectes
En els segles X al XIII es produí un moviment herètic d'influències orientals, conegut amb el nom de catarisme, que ocasionà greus pertorbacions, no tan sols en l'ordre religiòs, sinò àdhuc influint poderosament en la marxa de les orientacions politiques, les quals afectaren de manera extraordinària la nostra terra.
Per tal de tenir una idea completa d'aquest moviment cal que ens remuntem a temps reculats i en les terres llunyanes de l'Orient, a Siria.
A la primeria del segle III, nasqué Manes, en la ciutat de Selèucia Ctesifont, capital dels Sassànides, situada en la ribera del Tigris. Segons conta la llegenda, Manes pertanyia a una família noble. Cap allà l'any 240 es donà a conèixer com revestit, per mandat diví, de la missió de propagar una doctrina, la qual, però, en realitat, no era sinò un sincretisme de les doctrines de Zoroastre, Buda, Crist i Hellenistiques.
De les seves terres passà a l'India, on fundà una comunitat. En el començ del seu apostolat gaudi del favor de Sapor I, de Pèrsia, però després aquest el rebutjà, fins que el successor de Sapor, Bahram I, el perseguí decididament i acabà per crucificar-lo i per bandejar del païs els seguidors de les doctrines maniquees.
És cosa sabuda que Manes deixà molts escrits, però de manera certa ben pocs d'ells són els coneguts. Els probables fragments trobats a l'Àsia central, l'any 1904-1905, dits de Turfà, procedeixen, la major part, dels adeptes residents en aquelles localitats. En temps recents, C. Schmidt trobà a Egipte escrits maniqueistes, entre els quals hi ha: el Kephalata (Capitol del mestre), la correspondència i el llibre dels Salms, únics que poden ésser considerats autèntics. Ignorern que, fins avui, se n'hagin publicat les traduccions.
Per a conèixer, doncs, la doctrina maniquea, hom ha de recórrer al testimoni dels seus impugnadors seguidors de les doctrines de Zoroastre, o bé als autors cristians tals com: Efrè de Siria, Titus de Bostra, Afraates, Serapi de Thmuis i sant Agustí, el qual havia seguit, un temps, les doctrines maniquees. Aixi mateix, hom pot documentar-se a través d'escriptors musulmans i xinesos.
Produeix una veritable sorpresa de veure amb quina empenta es degueren expandir les doctrines maniquees per les terres cristianes, ja que els emperadors es veieren obligats a intervenir. Així Dioclecià, l'any 269; publicà un edicte en el qual es condemnava els capitostos maniqueus a ésser cremats i els seguidors a ésser decapitats. D'altres edictes persecutoris foren promulgats per: Valentinià I, Teodosi I, Honori I i Justinià. A malgrat d'aquestes persecucions, no s'extingí, però, la secta, sinó que els qui en restaren cercaren refugi al Turquestan i a la Xina, on tampoc foren ben acollits. Malgrat tot, entre uns llocs i altres, la secta no arribà a extingir-se, a l'Àsia central, fins als segles XIII i XIV.
Si bé, de bona hora, desaparegueren de l'Imperi d'Orient i del d'Occident els maniqueus pròpiament dits, en canvi, a lÀsia anterior i als Balcans es produïren en noves formes i en noves sectes, tals com: les dels bogomiles i paulicians. Segons Roché (Etudes Manichéennes et Cathares), els paulicians, establerts abans del segle VIII al sud del Caucas, degueren portar a Macedònia i a Tràcia un dualisme més accentuat que el dels bogomiles, tret directament de l'antic maniqueisme i que degué ésser el que adoptaren en els, segles XII i XIII els dualistes absoluts d'Occitània i els albanesos italians. A l'Occident, un xic més tard, també es produïren en noves formes i amb altres noms, principalment amb el de càtars (els purs).
Molts Pares de l'Església i altres autors antics consideren també càtars els novacians; així, sant Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies, parla de càtars i novacians, i afirma que, malgrat la diferèneia de noms, segueixen la mateixa doctrina; sant Agusti, en la seva obra De Haeresibus (XLVI P. L., t. XLII, col. 36), diu que els membres d'una branca dels maniqueus s'anomenaven cataristes.
També els autors de l'Edat Mitjana assenyalen els càtars com a successors directes dels maniqueus, afirmant, uns, que el catarisme sorgí dels gèrmens maniqueus que sobrevisqueren, de les persecucions, a Itàlia, mentre d'altres, els assenyalen com partint dels maniqueus búlgars.
Àdhuc no manquen hipòtesis que atribueixen l'origen dels càtars a les sectes priscil·lianistes i bogomiles, i també, durant molt de temps, s'ha discutit si podien ésser considerats com a seguidors del catarisme els valdesos, o pobres de Lió, per les analogies que semblen presentar, però no és així, puix resta ben demostrat que els valdesos no acceptaven la doctrina dualista que seguien els càtars. Sembla que la tendència dominant és la de presentar els càtars com d'origen eslau, i que pels volts del segle X s'estengueren per la Dalmàcia, Hongria, Bohèmia i Alemanya del Nord, des d'on passaren a França, país que els anomenà "tisserands" (teixidors), perquè es dedicaven a teixir la llana. De França passaren a Itàlia, on foren coneguts amb els noms "d'albanesos", d'Alba, en el Piemont; "concorrenziani", de Concorrenzo (prop de Monza), i també "patareni". En realitat, tots aquests grups constituïen un partit oposat a la Seu Pontifícia.
De manera molt important s'estengueren, així mateix, pel Llenguadoc, on prengueren el nom d'albiguesos, del de la ciutat d'Albí, per Provença i per la Península Ibèrica, especialment per Catalunya.
En l'Occident europeu, sembla que el centre més antic del catarisme fou el castell de Montwiner o Mont Wimer, des d'on irradià primerament a Flandes, Picardia, Borgonya i el Nivernès, i d'allí prengué l'extensió que hem assenyalat abans. A Montwiner, l'any 1239, foren cremats uns 183 càtars.
En els segles XI al XIII, els centres principals del catarisme, a l'Occident europeu, foren: el Llenguadoc (on des del s. XII comptava amb les diòcesis de Tolosa, Albí, Carcassona); Xampanya, Milanesat i Vall d'Aran, on també n'existia una diòcesi.
En el segle XII n'hi hagué a Colònia (Alemanya) un nucli important, i en el mateix segle, la secta apareix puixant a Itàlia: Toscana, Marca d'Ancona, Lombardia i els Alps. En aquest país, el seu centre principal fou Milà, i la penetració de la secta arribà àdhuc a Nàpols, Calàbria, Sardenya; a la mateixa Roma assolí alguna importància, ja que àdhuc hi arriba a posseir escoles.
L'origen de la paraula: càtar
La paraula càtar, amb la que coneixem a alguns d'els habitants d'Occitània dels segles XII-XIII, i que protagonitzaren un corrent religiós basat en el dualisme, no és altra cosa que un dels mots, amb caràcter pejoratiu, utilitzat en aquell moment per definir l'església dels Bons Cristians. Nom amb el que es designaven entre ells. També s'anomenaven Veritables Cristians o Bons Homes/Dones.
Hi ha diferents teories que intenten explicar com es va començar a utilitzar la paraula càtar. En primer lloc tenim la versió d'en Eckbert de schönau, que el 1163 utilitzava la paraula culta 'càtars' a partir d'una denominació popular preexistent, cati/catiers, que vindria del grec catharos, o sigui, purs. D'altra banda l'historiador Charles Schmidt, el 1848 publicà un treball en el que explicava que el mot càtar, voldria dir suposadament, adorador del gat, és a dir bruixot.
Els primers càtars
Sia com fos l'origen de la paraula càtar, avui en dia no mostra res més que un terme per designar un grup de persones, en un moment de la història, i no provoca res més que un sentiment d'admiració, simpatia i solidaritat.
L'origen del catarisme el podríem situar a Bulgària a mitjans del segle X. La primera documentació que tenim sobre els bogomils (precedents orientals dels càtars) és un tractat detractor d'aquests, escrit per un sacerdot anomenat Cosmas l'any 970. A partir de l'any 1000 el bogomilisme s'expandeix per l'Imperi Bizantí, i amb aquesta expansió, també creixen els contraris a aquesta filosofia. L'església catòlica reconeix en l'aparició d'aquesta religió els primers signes de la fi del mon, ja que en aquells moment es vivia en una tensió apocalíptica de finals del mil·leni.
Els cronistes de l'època no estalvien ridiculitzacions i exageracions quan es tracta de parlar dels nous "heretges", i així arribem a l'any 1022, on 12 canònics de la Catedral de la vil·la reial d'Orleans son cremats vius en una pira (la primera contra el moviment), eren acusats de convertir-se en maniqueus per una estranya bruixeria. Queda doncs, inaugurada la campanya contra els "heretges" càtars i tot aquell que no es sotmeti a l'església catòlica romana, en canvi els catòlics ortodoxos son contraris a l'erradicació del mal de forma tan macabra, i les poques pires que cremaren en terres de bizanci foren degudes a l'imperi i no a les autoritats eclesiàstiques.
La croada contra els Bons Homes. (Breu Introducció)
Si voleu Informació mes detallada piqueu Aqui |
El 14 de gener de 1208, Pere de Castellnou (legat del Papa) i el comte de Tolosa Ramon VI, s'entrevistaren a Sant Gèli (a la Camarga), el comte de Tolosa, volia que se li aixeques la excomunió, mentre que el legat papal volia la col·laboració del comte en l'extermini de l'heretgia càtara, no arribaren a cap acord. L'endemà de l'entrevista Castellnou es assassinat per nobles cavallers de la cort d'en Ramon VI, això servirà per a que Inocenci III (Papa) declari la "croada contra els albiguesos". El Papa busca braços executors de la seva condemna contra els càtars a la cort del rei de França, però Felip August manifesta que si algú dels seus barons volen anar a la guerra del sud, que hi vagin, però ell te altres coses a fer. Donada la manca de disposició del rei de França l'any 1208 el Papa comença a predicar la guerra santa contra els càtars, així aglutina un exercit de francesos, seduïts per les ofertes de l'abad de Citeaux (Arnau Almaric - legat papal -), entre d'altres s'els prometé als croats: dret de pillatge, absolució de totes les faltes comeses amb anterioritat i només fer el servei de croat quaranta dies a l'any, amb el que els deutes quedaven en prorroga fins a la tornada, i sense interessos.
El comte de Tolosa reaccionà amb por a tots aquests esdeveniments, i tractà de posar pau amb el Papa, aquest com a condicions reclama set castells i la humiliació de Ramon VI on morí Pere de Castellnou, el comte fou flagel·lat en públic i perdonat. Després el mateix Ramon VI es posa al cap de la croada.
Repressió de l'heretgia
La repressió de l'heretgia començà, de manera formal, l'any 1119 amb el concili de Tolosa, en el qual s'anatemitzà els heretges que condemnaven l'Eucaristia, el baptisme dels infants, el sacerdoci i el matrimoni. El 1145, el papa Eugeni III envià als països del Llenguadoc, en qualitat de legat, el cardenal Alberic d'Ostia, a l'efecte de tallar l'avançament de l'heretgia, però la seva gestió fracassà. Sant Bernat de Claraval obtingué dels heretges la prometença d'un retorn a l'ortodòxia, prometença que no es va acomplir. En el concili de Reims (1148) es condemnà de manera directa els heretges de Gascunya i Provença; aquesta censura fou renovellada en el Concili de Montpeller (1162), en el qual s'ordenà als prínceps d'actuar contra els herètics.
Al Concili de Tours (1163) s'especifica que els albigesos siguin empresonats i confiscats llurs béns. En el III Concili ecumènic de Latran (1179), es fa una crida al braç secular perquè actuï de manera decidida contra l'heretgia. En el de Verona (1184), Llucià III anatematitza els albigesos i obliga els comtes, barons, rectors i cònsols de les ciutats a actuar durament contra els heretges i llurs còmplices, i a executar els estatuts eclesiàstics i imperials. Fou a conseqüència d'aquesta decisió que l'emperador Frederic Barba-roja publicà un edicte condemnant-los a l'exili, a confiscació de béns i a incapacitat per a exercir tota mena de funció pública.
A mitjans del segle XII, doncs, l'Església Catòlica tenia en les valls del Roine i del Garona un enemic d'ordre espiritual que no podia negligir. Les noves creences, sorgides d'un radicalisme religiós portat a l'extrem, s'havien dreçat contra la doctrina i la disciplina catòliques, ens diu Lavisse.
En 1178 Lluis VII de França i Enric II d'Anglaterra estigueren a punt de fer una croada contra els albigesos, però s'ignora per què canviaren de parer i s'aturaren a mitges mesures. Llavors es féu una predicació dirigida pel legat Pere de Pavia; Enric, abat de Claraval; els arquebisbes de Bourges i Narbona; els bisbes de Bath i de Poitiers; escortats aquests per gent de guerra, comandada pel comte de Tolosa. La missió a complir era la de predicar, convertir, recercar els propagadors de l'heretgia i condemnar-los. Els resultats foren gairebé nuls, puix que ja no es tractava de plantar cara a uns sectaris isolats, sinó a tota una Església que s'havia constituït enfront i contra de l'Església romana.
Els encarregats pel papa Innocent III de predicar i convertir els heretges foren, principalment, els monjos cistercencs. Un dia que l'abat de Citeaux partia amb els seus monjos a convertir els heretges del Llenguadoc, es trobaren amb dos castellans que tornaven de Roma. Eren, aquests, el bisbe d'Osma i un dels seus canonges, el qui després fou el famós sant Domènec de Guzman, fundador de l'ordre dels Pares Predicadors. En veure la gran magnificència que acompanyava l'abat de Citeaux, no titubejaren a omplir-lo de blasmes i dir-li, sense embuts, que aquell luxe i aquella pompa no farien altra cosa que anul·lar l'efecte dels seus discursos:
| "Es a peu nu - digueren - com cal anar contra els fills de l'orgull; volen exemples, i no és amb paraules com els reduireu" |
Àdhuc Durando d'Osca, que durant un temps havia estat herètic, obtingué d'Innocent III l'autorització de constituir una confraria de pobres catòlics, on poguessin entrar els pertanyents a una altra secta: els pobres de Lió, dits valdesos. Les creences d'entre uns i altres eren diferents, però exteriorment presentaven el mateix aspecte: igual vestit i la mateixa manera de viure. Tanmateix, en el zel missioner imità amb tanta exactitud els pobres de Lió o valdesos, que la confraria esdevingué suspecta als bisbes i la temptativa tampoc no reeixí.
Per manca d'un sanitós esperit, totes aquestes mesures no arribaren a pertorbar l'acció dels albigesos; àdhuc sembla que fossin un incentiu que atiés llurs activitats i actituds contra els prelats i les institucions catòliques. Així veiem com, el comte de Foix, el vescomte de Besiers i de Carcassona (Ramon Roger de Trencavel), el comte Bernat de Comenge, el vescomte Gastó VII del Bearn, s'atreviren a espoliar els monestirs i fins a expulsar-ne llurs monjos.
Quant al comte de Tolosa Ramon VI, és cert que fou amic dels albigesos i que no els perseguí de la manera com ho féu el seu pare; però també és cert que protegia, aixi mateix, les congregacions ortodoxes. Era amic dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, àdhuc s'afilià a aquesta orde i declarà que, si un dia entrava en religió, no escolliria cap altre hàbit que el dels Hospitalers. La seva filla Ramona era religiosa del convent de Lespinasse, i també sabem, a través de les cròniques, que, quan el comte fou excomunicat, restava a la porta del temple, per, aixi, assistir, almenys encara que fos de lluny, a les funcions religioses. Ens diuen, també, que quan trobava un clergue que duia les sagrades formes, descavalcava, adorava l'hòstia, i acompanyava el sacerdot. Quan els primers franciscans, s'establiren a Tolosa, pel Dijous Sant, els reuni a la casa d'un seu amic, els serví a taula amb les seves pròpies mans, i després, humilment, els rentà i besà els peus. Però, d'acord amb l'ambient general, era un senyor lletrat, intel·ligent i tolerant en matèria religiosa.
Com anem veient, les situacions i les actituds eren molt confuses, i així s'arriba a comprendre perquè fracassessin totes les temptatives encaminades a encarrilar la qüestió per viaranys satisfactoris.
El Papa, en 1204, 1205 i 1207, s'adreçà insistentment al rei de França, Felip August, com a suprema autoritat laica del país, i cada vegada amb insistències més vives, perquè emprengués una acció armada contra els heretges, però el rei de França estava enfeinat en qüestions que l'atenyien més directament; era el temps de les seves lluites amb Joan Sens Terra. El rei de França s'excusava amb això, i responia al Papa que li era impossible de mantenir dos exèrcits: un per a defensar-se d'Anglaterra i l'altre per a perseguir heretges:
| "Que el senyor Papa trobi els diners i els soldats; que obligui tots els anglesos a restar quiets i hom veurà" |
El Papa volia que el rei de França prengués la direcció de la croada. Com a jurista que era, cercava la manera que la croada respongués a un acte regular, o sigui fet en comú entre el Papa, suprema autoritat espiritual, i el Rei, suprema autoritat civil del país. Però, si bé el Papa era un bon i erudit jurista, políticament resultava ésser una mediocritat, ja que, sempre que s'enfrontà amb Felip II, l'habilitat política d'aquest superà la d'aquell; àdhuc el rei de França es permet expressar-se durament i sense cap mirament, ja que, en una lletra adreçada a Innocent III, li diu:
| "En el que es refereix a les meves relacions amb els meus vassalls, no tinc cap obligació d'obeir les ordres de la Santa Seu ni d'acceptar el seu judici, així com tampoc teniu res a veure amb els afers que s'esdevenen entre reis" |
I quan Innocent III manifesta la intenció de la Santa Seu de disposar dels feus de Ramon VI de Tolosa, llavors excomunicat, el rei Felip August diu al Papa:
| "Condemneu-lo com a herètic; sols llavors tindreu dret a publicar la sentència i a invitar-me, a mi, com a sobirà del comte, a confiscar legalment els dominis del meu feudatari. Però vós encara no ens heu fet saber que tinguéssiu el comte per convençut d'heretgia" |
Com veiem, el rei de França rebutjava la responsabilitat i la càrrega de la guerra del Llenguadoc, però tampoc volia que cap altre li prengués la possessió dels béns del seu vassall.
I els fets i la situació li donaven tots els arguments per a mantenir - Felip August - aquesta seva actitud, puix que era molt difícil de titllar d'heretge el comte Ramon VI, car, com hem vist, no feia altra cosa que seguir l'actitud dels altres senyors, els quals, tot i afavorint els herètics, no repudiaven, almenys obertament, les antigues creences; per exemple, l'any 1206, Esclarmonda, germana del comte de Foix, rep el consolamentum, és a dir, esdevé "perfecta", i en canvi, trobem que la Cançó de Croada fa dir al comte:
"Si ma germana es una dona dolenta, no he pas de morir jo, a causa del seu pecat..." |
mentre per altra banda el veiem confiscar béns a l'Església, com també fer importants donacions a esglésies i abadies i protestar la seva ortodòxia davant del Papa. Sempre topem amb una dualitat d'actituds, puix que, si bé el comte de Tolosa empresona el bisbe de Vaison, deposa el de Carpentràs i confisca béns als abats de Sant Pons, Gaillac, Clarac, etc., el trobem també sotmetent-se completament a les exigències de la Santa Seu, i, després d'una formal professió d'ortodòxia, accepta humilment les més dures condicions. A Valence i després a Sant Gilles, davant el legat papal, lliura set castells als representants de l'Església catòlica; reconeix a la Santa Seu la propietat del Comtat de Melgueil, i es compromet a expulsar els herètics i fins a prendre part en l'expedició contra els seus vassalls. El 18 de juny del 1209, el comte, nu fins a la cintura, amb una estola penjada al coll, se situà a la porta de Sant Gilles; llavors el legat Milon prengué els dos caps de l'estola i estirà el penitent a la nau, mentre li donava cops amb uns bastons; després l'absolgué.
D'acord amb la manifestació feta pel rei Felip August al Papa, en el sentit que, si volia fer la croada , que l'organitzés ell, Innocent III trobà el motiu que la justificà en l'assassinat, perpetrat a Tolosa, del seu legat Pere de Castelnau, religiós del Císter, enviat el 14 de gener del 1208.
Pere de Castelnau, en la seva actuació, havia atacat, de bon antuvi, els prelats llenguadocians que ell considerà que toleraven l'heretgia; suspengué, doncs, el bisbe de Besiers, el de Viviers i féu instruir procés contra Berenguer, arquebisbe de Narbona i primat de les terres occitanes. Després va constituir una lliga de barons, i la seva acció va arribar a fer que els senyors provençals es rebel·lessin contra llur sobirà, i en la seva excomunió contra el comte de Tolosa, diu:
| "qui us despullarà dels vostres béns farà bé i qui us occirà serà beneït" |
La decisió era una cosa fora de mesura, si tenim en compte que, en el Concili d'Avinyó (1209), es declarà que:
| "la culpable negligència dels prelats, que, més mercenaris que pastors, no protegien la casa d'Israel i no predicaven la doctrina evangèlica als pobles confiats a llur compte" |
essent això demostració prou palpable que no tot el que succeïa era a causa de l'actitud dels senyors.
La Butlla de proclamació de la croada fou presentada al rei Felip August pel legat Milon, però el rei de França, una vegada més, s'excusà de dirigir-la, tot i que preveia que aquesta guerra li seria útil, i que ell o els seus successors en traurien profit. Permeté, doncs, als seus súbdits de croar-se i de prendre les armes en defensa de l'Església. Així es croaren: el duc de Borgonya, els comtes de Nevers, de Montfort, de Saint-Pol, del Bar-sur-Seine; els arquebisbes de Rouen, de Sens; els bisbes de Lisieux, Bayeux, Chartres, Comenge, Coserans, Besiers, etc. La croada fou predicada per totes les terres del nord de França pels monjos del Císter.
Si donem crèdit a la Cançó de Croada, Arnau Amalric, legat papal, digué:
| "Que aquell qui no es croarà no pugui beure mai més vi, que no pugui menjar damunt tovalles al migdia ni al vespre, que no pugui vestir-se amb robes de cànem ni de lli, i que, un cop mort, el seu cos sigui enterrat com un gos" |
Habituats com estaven, els esperits, a la idea de croada per les predicacions de les croades anteriors de Terra Santa, contra aquells que fossin enemics de les creences i doctrines cristianes, el fet de predicar-se'n una que havia de tenir lloc en un país proper fou de resultats extraordinaris; majorment quan s'oferia el paradís i el perdó de totes les culpes, per grosses que fossin, a tots aquells qui assolessin les exuberants, campanyes i les opulentes ciutats llenguadocianes. Una riuada de voluntaris provinents, de Xampanya, Anjou, Normandia, Flandes, Picardia, Llemosi i altres indrets es produí, per constituir l'exèrcit, formidable, que impressionà fortament la gent d'aquell temps. Si repassem les planes dels historiadors francesos, hi trobarem la constatació que aquells croats no tots eren enduts per un entusiasme pur i desinteressat, sinó que la major part eren aventurers i ambiciosos que s'aprofitaven dels beneficis que atorgava l'Església a tots aquells qui prenien part en tals empreses. Totes les circumstàncies eren doncs, adverses al comte de Tolosa. Per part del rei de França, Felip August, perquè el comte de Tolosa era el darrer gran senyor feudal, un dels prínceps més poderosos i probablement el més ric, llavors, de la cristiandat, que es mantenia en una gran independència; per això el rei estimà que era més astuciós deixar-lo destruir pels feudals del Nord - senyors pobres -, als quals excitaven els clergues. I, per part d'Innocent III, a causa del seu gran afany d'esdevenir el rector de la Política internacional i per la por davant el perill que s'organitzés una església, protegida Per un senyor tan poderós, enfront de la de Roma. Això féu que l'actitud del Pontífex no fos la mateixa que amb la metròpoli càtara d'Itàlia existent a Milà; amb les comunitats càtares, extenses i fortes, existents a Veróna, Viterbo, Ferrara, Floréncia, Prato, Orvieto, Faenza, Rimini, Como, Parma i Cremona, Plaséncia, Desenzano, ni amb les de la Marca de Trevisso, protegides pel gibel·lí Ezzeli el Monjo, ni amb les de Roma, ja que totes aquestes mancades d'una força temporal que les ajudés, no podien resistir els embats persecutoris. Una altra circumstància, també adversa a Ramon de Tolosa , fou que la França del Nord estava, políticament, mes unida que els països llenguadocians.
La croada es posà en marxa, i ací començà una trista història de carnatge i horror, que durà un període de disset anys (1209-1226), els ressons de la qual encara perduren en els nostres dies.
El Catarisme a Catalunya
Els molts contactes que, per diverses raons - familiars, intel·lectuals, econòmiques, etc. -, mantenia Catalunya amb les terres d'Oc havien de fer difícil que el poble català pogués restar indemne de tota contaminació herètica. En un altre lloc hem assenyalat l'existència d'un bisbat càtar a la Vall d'Aran - incorporada a Catalunya l'any 1192, pertanyent abans al comtat de Comenge -, i era pas obligat, la nostra terra, per a la penetració de les doctrines herètiques cap a l'interior de les terres peninsulars. Àdhuc se sap que un dels principals propagadors de doctrines heterodoxes, en les terres hispàniques, fou un tal Arnau o Arnalt, el qual traduïa i copiava llibres de sant Agustí, sant Jeroni, sant Bernat i altres pares de l'Església i intercalava en el textos sentències i doctrines herètiques. El P. Mariana sosté que l'any 1216 havien arribat les doctrines maniquees a la ciutat de León, i en els Anales Toledanos hom troba la notícia que el rei sant Ferran, el 1233 "enfocó muchos hombres e coció muchos en calderas". És indubtable, doncs, que l'heretgia havia anat prenent amplitud i que la seva irradiació s'estenia molt més ençà dels nuclis herètics llenguadocians. Això no obstant, no es veu mai el rei Pere ajudant o protegint l'heretgia, ans al contrari, se'l coneix com un aferrissat perseguidor d'herètics. L'any 1197, el rei reuneix els bisbes catalans a Girona, on es prengueren unes mesures severíssimes contra els heretges. Malgrat aquestes mesures i les que s'adoptaren amb posterioritat, hom pot fer-se una idea de com devien haver penetrat les influències herètiques en el nostre país, analitzant solament el contacte existent entre classes dirigents catalanes i llenguadocianes. Considerant tant sols l'envitricollat de lligams familiars entre els senyors d'una i altra banda, ja en tindríem prou per a comprendre la indiscutible existència d'una gran inquietud davant les mesures i disposicions dictades per la Santa Seu, i com devia ésser acrescuda, encara, en produir-se la predicació de la croada que creava unes perspectives poc falagueres i obria horitzons bon xic inquietants per als temps a venir. I, efectivament, els primers colpits i perjudicats per les bèl·liques decisions foren vassalls del nostre monarca; la primera escomesa de la croada fou contra Roger, vescomte de Besiers.
Si tenim en compte el que disposaven les lleis i els costums feudals, això ja seria prou per justificar la intervenció activa del nostre comte-rei a favor dels seus vassalls i el seu afany de trobar, fins al darrer moment, una solució pacífica al conflicte; també és fàcil d'endevinar com la seva inquietud havia d'esser molt profunda, per tal com hi havien motius sobrers de temença per la infiltració de l'heretgia en terres catalanes. Hom en podia témer desagradables derivacions i conseqüències.
No és gens difícil de suposar que la noblesa catalana havia de tenir un comportament molt semblant al de la noblesa occitana; potser no tant sensible, si voleu, però, com aquella i per interès, anticlerical i tolerant amb els heretges. I això, perquè el poder i la riquesa que havien assolit els prelats i les jerarquies eclesiàstiques havien aixecat una muralla prou forta per a separar la clerecia i la noblesa. Per altra banda, a través dels Pirineus s'efectuava un continuat intercanvi, no sols d'elements de les classes nobles, sinó també de mercaders, de trobadors, de cançons, d'idees. Existia, a més a més, un encavalcament de feus i de pactes polítics i familiars. Tot plegat, no solament creava un cert confusionisme de reacció, sinó que fins feia aparèixer unes terres com a continuació de les altres.
Testimoni de la densitat d'aquesta infiltració és l'existència d'esperits repropis quant a la submissió, en temps força posteriors a la contesa. L'any 1256, fou encara motiu d'excomunió, per part del bisbe de Vic Bernat de Mur, el senyor Bernat de la Portella, el qual continuava, malgrat tot, mantenint-se dins l'heretgia. L'excomunió és repetida i confirmada l'any 1270 pel bisbe Ramon d'Anglesola, successor de Bernat de Mur en el bisbat de Vic; Bernat és declarat exclòs del gremi de l'Església per herètic, amb notificació, als vassalls de Portella, que eren absolts del jurament de fidelitat i de tota obligació d'homenatge devers el seu senyor.
Bernat de la Portella cuità a intervenir en el judici que es celebrà a Montaubà (1214) contra el comte Balduí, germà del comte Ramon VI de Tolosa; pel fet d'haver-se passat al partit de Montfort: Condemnat a mort per traïdor, fou complerta la sentència pel comte de Foix, qui el penjà d'un noguer. L'ajudà en aquesta macabra operació l'esmentat Bernat de Portella, el qual justificava la seva actuació com a acte venjatiu per la la mort del seu sobirà Pere el Catòlic.
No sols fou Bernat de Portella qui mantingué una actitud semblant a favor dels anticroats, sinó que és cosa sabuda l'assistència i refugi que trobà a Catalunya el comte Ramon VI de Tolosa després de la derrota, i l'ajut que li donà. la noblesa catalano-aragonesa en la reconquesta dels seus dominis.
Encara, molt més tard, Jaume I promulgà (1234) una constitució contra els heretges. S'establí la inquisició a càrrec de l'Orde de Predicadors, i l'any 1242 es celebrà un concili a Tarragona, contra l'heretgia valdesa, al qual assistí sant Ramon de Penyafort. Desitjant, aquest, dur a terme la croada intel·lectual de l'Orde, iniciada contra les doctrines maniquees, encarregà, més tard, a sant Tomàs d'Aquino, la "Summa contra gentiles", segons ens diu fra Pere Marsili en la seva obra "Commentarium de Gestis Regis Aragonum Jacobis I".
historia del catarisme - part II
