|
 |
A l'hora d'estudiar els fets de la Croada, podem recórrer a les cròniques de tres autors principals: Pierre Vaux de Cernay : Autor de Petri Vallium Sarnaii Monachy Hystoria Albigensis o Història dels Albigesos, i nebot de Guy Vaux-de-Cernay, futur bisbe de Carcassonne, va seguir el seu oncle en els fets de la Croada actuant com si fos un «corresponsal de guerra; tot i els seus comentaris apologètics i tenir una posició molt subjectiva, la seva minuciosa relació dels fets fa que esdevingui una imprescindible font de consulta per a l'estudi de la Croada. Guillem de Tudela : Va escriure La Cançó de la Croada albigesa en llengua provençal, tot i que, segons sembla, només en va escriure la primera part i que arriba fins la batalla de Muret a inicis de 1.213; la continuació de la cançó és obra d'un autor anònim; originari de la població navarresa de Tudela, es va traslladar al Llenguadoc a les acaballes del segle XII, moment en que el trobem exercint de Canonge a Sant Antoní de Toulouse; tot i que no s'oposés a la Croada, el fet de viure a Toulouse va fer que tingués les seves simpaties amb els occitans, i això va facilitar que donés una visió bastant objectiva als seus escrits; el fet d'estar escrit en vers podria indicar que estava destinada a ser escoltada més que no pas llegida. La part de la cançó feta per un autor anònim està més ben escrita i correspon a una visió més parcial dels fets.
Guillem de Puylaurens : clergue i notari de Folquet, bisbe de Marseille, es va mantenir fidel al bisbe, però, en tant que occità, lamentava els excessos comesos contra els llenguadocians. La seva Crònica tracta dels fets que tingueren lloc els primers temps de la Croada fins la intervenció de Felip III l'Ardit a Foix. Segons ens diuen les cròniques, el fet que desencadenà la Croada fou la mort violenta de Pere de Castellnau, el 15 de gener de 1.208. El dia abans havia mantingut una entrevista amb Ramon VI de Toulouse oferint-li la retirada de l'excomunió a canvi del seu ajut per eradicar l'heretgia del territori. Al final, la reunió va acabar sense el resultat esperat; Ramon VI va veure com se li confirmava l'excomunió, al mateix temps que acomiadava el seguici papal amb unes paraules que més tard es revelarien premonitòries: «aneu amb comte; pertot on anireu, per terra i per aigua, no us perdré de vista. Pel matí següent, prop de la població de Sant Geli, es disposaven a creuar el riu quan foren sorpresos per uns cavallers tolosans que es posaren a discutir amb ells; de les paraules es passà als fets, i un dels tolosans va ferir mortalment Pere de Castellnau. Quan el papa Innocenci III ho va saber, va estar dos dies sense parlar amb ningú i va començar a bellugar tots els fils possibles per venjar la mort del legat papal. Va enviar cartes manifestant que «Atorguem una indulgència plenària a tots els que duguin a terme la venjança per la sang immolada del just; va ordenar que s'organitzés una croada contra els Bons homes i, per dur-ho a terme, va convocar els arquebisbes de Narbonne, Arles, Embrun, Aix i Vienne, juntament amb els comtes, barons, tots els cavallers de França, el rei Felip August, l'arquebisbe de Tours, l'abat de Citeaux,...; argumentava que l'haver atacat el llegat papal era com si l'haguessin atacat a ell mateix i, de retruc, a tota l'Església catòlica. El rei Felip August va respondre que no estava interessat en el cas, però que no s'oposava si els seus barons volien anar-hi a nivell personal. Davant d'aquesta negativa, el papa va declarar pel seu compte la Croada contra els albigesos acabdillada per Aranu Amalric, abat de Citeaux i nou legat papal. Els barons que hi participaven es comprometien a lluitar un mínim de quaranta dies a canvi de veure perdonats tots els seus deutes sense cap mena d'interès, i de la promesa d'obtenir un botí de guerra. Els avantatges materials eren els mateixos que es podien obtenir en una croada a Terra Santa, però sense els inconvenients d'un viatge tan llarg i de les despeses tan grans que això suposava. La primera víctima, si és que en aquest cas es pot parlar de víctima, fou Ramon VI, comte de Toulouse; esporuguit per la volada que estaven prenent els esdeveniments, va demanar clemència al papa i que se'l permetés afegir-se als croats. Fou una cerimònia humiliant pel comte que «tingué lloc el 18 de juny de 1.209. El legat Milton, voltat de la majoria dels bisbes de Provença i Llenguadoc, feu introduir el culpable. Anava nu fins a la cintura, amb una corda lligada al coll, i es presentà humil i implorant perdó (...). El legat l'anà flagel·lant fins que penetraren a l'església. (...) Escoltà agenollat la llarga llista de les seves faltes i jurà que faria penitència (Citat en Mestre a, p. 158)
Així va començar la Croada, amb un exèrcit format per prop de tres-cents mil homes (Niel), entre els quals hi havia flamencs, normands, aquitans, alemanys, etc; aquests homes estaven dirigits pels arquebisbes de Reims, Sens, Rouen, els bisbes d'Autun, Clermont, Nevers, Bayeux, Lissieux, Chartres, etc., el duc de Bourgogne, els comtes de Nevers,. Bar, Saint-Pol, etc; al capdavant d'aquesta tropa hi anaven els nobles francesos amb els seus propis exèrcits seguits dels sergents, sota dels quals hi havia les tropes que avui dia definiríem com d'infanteria. A continuació hi havia els mercenaris que lluitaven amb l'esperança d'obtenir les restes del botí deixades pels barons; finalment, hi anava el poble menut encarregat del «que avui en diríem la intendència: les caixes amb les armes, les armadures, les tendes, les cuines; també un nodrit estol de dones i noies, bugaderes, sargidores i...dones de la vida (Mestre a, p. 159) Tal i com diu Jesús Mestre, «Els preliminars de la Croada eren ja aigua passada: ara anava a començar una guerra sense cap mena de miraments. Davant la volada que estaven prenent els esdeveniments, Ramon Roger de Trencavel, vescomte de Carcassonne i de Béziers, amb poc més de vint-i-cinc anys, va anar a Montpéllier a dialogar amb els croats; volia salvar les seves terres y els seus habitants, però no va aconseguir res i va comprendre que l'únic que podia fer era preparar-se a resistir amb totes les seves forces. De retorn a casa, va passar per Béziers i, reunint els principals vilatans, els va demanar que resistissin tant com poguessin, que ell ja aniria a ajudar-los. Per la seva banda, els caps de la Croada estaven molt interessats en poder resoldre-ho tot tan aviat com fos possible, ben conscients com eren dels famosos quaranta dies. El 20 de juliol de 1.209 varen sortir de Montpéllier, i el 22 el gruix de l'exèrcit croat va arribar a la primera població important de la zona: Béziers. Utilitzant els bisbes com a mitjancers, varen comunicar als vilatans que havien de lliurar-los els Bons homes que hi havia a la vila; davant la negativa, els croats iniciaren els preparatius per dur a terme un setge amb totes les de la llei; Béziers era una ciutat molt ben fortificada, i hauria pogut resistir durant molt de temps si no fos per un fet que va canviar el decurs dels esdeveniments. Quan els croats tot just estaven començant a muntar el seu campament, de la ciutat va sortir un escamot disposat a enfrontar-se als atacants; la porta s'havia deixat oberta per que aquest escamot pogués entrar; així ho varen fer, però els croats, que estaven molt a l'aguait, aprofitaren l'ocasió i també penetraren a la vila; un cop dintre, massacraren els habitants, una acció que fou molt ben descrita per Guillem de Tudela quan ens diu que:
i continua dient:
en uns termes semblants s'expressa Fernand Niel quan afirma que:
En algun moment de l'assalt algú va preguntar a Arnau Amalric com s'ho farien per distingir els Bons homes d'aquells que no ho eren; fou llavors quan el legat papal va respondre la tristament cèlebre sentència que deia «Mateu-los tots, que Déu ja reconeixerà els seus; els historiadors que han estudiat el tema no es posen d'acord sobre l'autenticitat d'aquestes paraules reproduïdes per primer cop per part de Cesari de Heisterbach, un monjo alemany. Tant si són certes com no, cal tenir present que Dom Vaissete, gran historiador de les terres occitanes, no les nega, el que ja és molt il·lustratiu del veritable abast de la massacre. La conseqüència més immediata d'aquest atac fou que la ciutat de Béziers es veié obligada a lliurar la totalitat dels castells i fortificacions que hi havia al vescomtat; paral·lelament a això, els croats dirigiren les seves passes cap a Carcassonne on s'havia refugiat Ramon Roger. Sis dies després, els croats ja eren a les portes de Carcassonne, ciutat a la qual s'hi havia refugiat un bon nombre de senyors amb les seves famílies i servidors; aquest cop no es tractava d'una petita vila amb uns homes inexperts i mal armats; ans al contrari, disposava d'un recinte emmurallat, el castell comtal i dues barbacanes unides a la Cité, i una guarnició integrada per "ciutadans experimentats, braus cavallers i milícies comunals ben armades i disciplinades"; (Niel). Mentre, Ramon Roger, vescomte de Trencavel, s'havia afanyat en reparar les fortificacions de la vila i en acumular queviures. Els croats s'apoderaren desseguida de la primera barbacana, però la segona ja els costà una mica més; intentaren atacar-la amb torres rodants, però els defensors aconseguiren calar-hi foc; al final, un llenç de muralla s'esfondrà a causa de la feina de sapa feta als seus fonaments, el que va permetre que els croats hi entressin; després d'uns ferotges combats aconseguiren apoderar-se d'aquesta segona barbacana; per la nit, els croats entraren al faubourg i, com fou norma i costum en els seus posteriors atacs, l'incendiaren i en massacraren els seus habitants. Mentre, el rei català Pere I, al qual ja li havien arribat les notícies d'aquests fets, va arribar a Carcassonne amb la intenció de parlar amb els croats per mirar d'aconseguir una rendició honorable de Ramon Roger, vassall seu; els croats accediren a deixar marxar el vescomte amb armes i bagatges, però deixant els vilatans a la ciutat "a la discreció" dels croats; Ramon Roger sabia prou bé quina seria la fi dels habitants de Carcassonne si deixava que se n'encarreguessin els croats, i va manifestar que preferia que l'esquarteressin viu abans que abandonar un sol dels seus conciutadans.Davant la negativa del vescomte d'acceptar les condicions imposades, els croats es prepararen per mantenir un setge amb totes les de la llei; en un principi, els assetjants tingueren nombroses pèrdues i començaren a impacientar-se i a desmoralitzar-se; ja estaven a punt d'alçar el setge, quan tingueren un gran cop de sort: La calor del mes d'agost va començar a fer estralls, juntament amb la manca d'aigua. Davant d'aquesta manca d'aigua, els defensors varen comprendre que no els quedava cap altra alternativa més que la rendició; llavors Ramon Roger va baixar al camp de batalla per parlar i tractar els termes de la rendició; en detriment de les normes de cavalleria, fou fet presoner el 15 d'agost i la ciutat va capitular; tots els seus habitants varen salvar la vida, però al preu de deixar-hi tots els seus béns. Després de la victòria, Arnau Amalric va reunir en assemblea els caps de la Croada per donar-los els béns del vescomte Trencavel; cap dels barons francesos no ho va acceptar, argumentant que ja tenien prou terres, no volien despullar ningú i no volien deshonrar-se acceptant aquelles terres. El fet que el vescomte hagués estat fet presoner víctima d'una traïció, estava en total contradicció amb el seu esperit de cavallers, ja que havien vingut a lluitar contra els Bons homes i no pas per esquilmar els senyors medievals. Només un va acceptar: Simó de Montfort, comte de Leicester (Anglaterra), que llavors esdevingué nou vescomte de Béziers i Carcassonne. Era valerós, amb ànima de conqueridor, però també cruel i ambiciós; fill de Simó de Montfort-l'Amaury i d'Amícia de Leicester, fou el millor aliat que podia haver trobat l'Església catòlica. A poc a poc, els barons francesos anaren tornant cap a casa, ja que havien complert amb la quarantena, havien guanyat unes indulgències i la part que els corresponia del botí. Simó de Montfort, és un personatge que no deixa indiferent; pels catalans o occitans sempre ha estat una mena d'home del sac, una mala bèstia, l'home dolent en contraposició a Pere I, l'home bo. Els historiadors que l'han estudiat, amb una major o menor objectivitat, sempre han tingut d'ell una mala imatge. Un tret comú a tots ells, és que coincideixen en destacar-ne la seva extrema crueltat; aquest aspecte es veu reforçat pel fet que el seu nom apareix en totes les cròniques que ens parlen de martiris, escorxaments, assassinats... D'ell es destaca una manca de diplomàcia i tacte en les seves relacions, una crueltat il·limitada i un odi aferrissat envers el Llenguadoc i tot allò que tingués un cert tuf a occità, juntament amb una profunda religiositat i una fidelitat a tota prova envers la seva dona Alícia de Montmorency. Simó de Montfort es va trobar amb el rebuig frontal dels faidits occitans després de la desaparició de Ramon Roger, el jove vescomte de Trencavel mort de disenteria a la presó de Carcassonne, tot i que molts no creguessin la versió oficial i pensessin més en una mort violenta. Davant el panorama que tenia al davant, Simó va demanar ajut als nobles de la regió d'Ille-de-France, i la primera que va rebre va venir de la seva dona que havia pogut reunir uns quants cavallers; quan va tenir les tropes ben fresques i a punt per una nova quarantena, es va disposar a reemprendre els atacs de la Croada. Va conquerir Alzonne i Bram, ciutat aquesta darrera en la que va dur a terme la carnisseria de deixar prop d'un centenar de persones cegues i mutilades i les va enviar a Caraman per donar exemple entre la població «càtara. Corria l'any 1.210 i Simó va anar conquerint castell rere castell, fins que amb l'ajut dels narbonesos el 22 de juliol es va apoderar de la plaça de Minerve. La població estava ben protegida per uns gorgs molt profunds i per una bona guarnició a les ordres de Guillem de Minerve; els defensors de la vila es proveïen d'aigua per un passadís cobert que duia fins el fons del gorg; durant el setge, els atacants instal·laren nombroses catapultes que llençaven grans pedres damunt la població, una de les quals va esfondrar el passadís abans esmentat; la conseqüència fou nefasta i es va reproduir el drama de Carcassonne; la manca d'aigua va fer que Guillem de Minerve capitulés; la població va poder salvar la vida i els bons homes que reneguessin de la seva fe, també; però la gran majoria d'ells no ho va fer i prop de cent cinquanta acabaren a la foguera; la presa de Carcassonne i la de Minerve varen facilitar la posterior conquesta dels castells de Limoux, Montréal, Fanjeaux, Castres, Lombers, Pamiers, Saverdun, Albí... El 15 d'agost, a la zona només quedaven un parell de nuclis de resistència realment importants: Termes i Cabaret. El primer va caure el 23 de novembre, mentre que el de Cabaret va aguantar fins el 12 de març de 1.211. El de Termes era un castell molt ben fortificat. Tal i com explica Pierre de Vaux-Cernay, un cronista de l'època i simpatitzant amb el bàndol dels croats, «Aquest castell (el de Termes) estava bastit al territori de Narbonne, i a una distància de 5 lieues de Carcassonne; la seva visió inspirava una força meravellosa i increïble, tot i que (...) podria semblar absolutament inexpugnable, ja que estava situat al cim d'una muntanya molt alta, damunt d'una gran roca tallada a pic, envoltada per tot el seu perímetre de precipicis molt profunds i inaccessibles, pels quals circulava l'aigua que l'envoltava per tots costats. A més, aquestes valls estaven cegnies per unes roques tan enormes i (...) inabordables, de tal forma que si algú volia acostar-se al castell, primer li calia precipitar-se en l'abisme; a continuació, diguem-ho així, pujar cap el cel (Citat en Niel, p. 84). La fortalesa estava protegida per vint cavallers i uns cinc-cents soldats catalans a les ordres de Ramon de Termes; a més, tenien un expert en la fabricació i utilització de catapultes amb les que anul·laven les accions dels croats; a poc a poc, les tropes atacants començaren a desmoralitzar-se i alguns d'ells desertaren; davant el panorama, els bisbes de Dreux i de Beauvais digueren a Simó de Montfort que s'en tornaven a casa; segons diuen les cròniques, només l'acció del cap de la croada que, agenollat als seus peus, els va demanar que es quedessin els va fer canviar d'opinió. Un cop més, la calor va fer buidar les cisternes del castell, el que va provocar que Ramon de Termes capitulés; va demanar un dia per preparar l'evaquació del castell, però a la nit una pluja torrencial va tornar a omplir les cisternes; això va donar nous ànims als defensors que, quan els croats es presentaren a les portes de la fortalesa per apoderar-se'n, foren rebuts amb una autèntica pluja de fletxes; al final, el 23 de novembre varen veure que al castell no s'hi veia ningú; quan hi entraren, es trobaren amb un panorama ben decebedor: el castell havia estat abandonat la nit anterior ja que, quan les cisternes eren buides, hi havien anat a parar algunes rates que al morir varen podrir l'aigua que havia caigut durant la pluja torrencial; això havia provocat la mort per disenteria de bona part de la guarnició; només així els croats varen poder apoderar-se de la fortalesa dominant a la zona de les Corbières: el castell de Termes. Conquerits aquests dos castells, només en quedava un a la zona, però no tan important com els altres dos: Lavaur; animat per l'èxit assolit a Minerve, Simó de Montfort va voler fer un salt endavant i atacar les places de Toulouse i Foix, però abans li calia conquerir el castell de Lavaur per què li fes de cap de pont; el castell estava dirigit per Dama Girauda, la qual l'havia convertit en un asil o refugi pels Bons homes protegit pel seu germà Amalric de Montréal i una guarnició de vuitanta cavallers. El setge de Lavaur marca un punt molt important en la lluita occitana contra els atacs i la repressió per part dels croats: és l'inici de la lluita en coalició de Ramon VI comte de Toulouse i Roger Bernat comte de Foix; Simó de Montfort es va presentar als peus del castell amb un cos format per prop de sis mil croats d'origen alemany; un cop els atacants varen aconseguir obrir un buit a la muralla, els croats entraren al castell i conqueriren aquesta fortalesa; quan entraren a la vila, els que s'autonomenaven defensors de la fe catòlica un cop més dugueren a terme una veritable carnisseria: quatre-cents Bons homes acabaren a la foguera, Dama Girauda fou llançada a un pou i coberta de rocs (* Lavaur al "Directori de poblacions"), i el seu germà Amalric juntament amb un grup de cavallers (vuitanta segons Guillem de Tudela, i vint-i-quatre segons Vaux de Cernay); foren degollats; amb la caiguda de Lavaur, Simó de Montfort s'havia apoderat de tots els dominis del vescomte de Trencavel; els Bons homes i perfectes que havien pogut sobreviure a totes aquestes carnisseries es refugiaren a les terres del comte de Toulouse. Amb tot això, Ramon VI, que era presoner a Carcassonne quan aquesta població va capitular, va tornar a Toulouse; com que per part de la cúria romana no s'en fiaven massa, l'amenaçaren amb l'excomunió si no eliminava de soca-rel l'Església dels Bons-Homes; sembla que aquestes amenaces estaven en relació directa amb les victòries dels croats. Per mirar d'arranjar la situació, el gener de 1.211 es va convocar un concili a la ciutat de Narbonne amb l'assistència de Simó de Montfort i Ramon VI. Simó li va oferir els castells que havia pres als faidits7 a canvi del suport de Ramon en la lluita contra l'heretgia; com que això suposava enfrontar-se als seus., Ramon s'hi va negar. El 22 de gener hi va arribar Pere I i va aconseguir una treva pel comte de Toulouse, i el rei català va anar amb les seves tropes a les terres de Ramon VI per vetllar que es complissin les ordres papals. Com a prova de bona voluntat, Pere I va convidar els participants al concili que anessin a la seva casa de Montpellier per continuar dialogant els temes que s'havien parlat a Narbonne; per demostrar les bones intencions, va acceptar la proposta de Simó de Montfort de casar la seva filla Amícia amb el fill del rei català, el futur Jaume I. La reunió va acabar sense obtenir el resultat esperat; el comte de Toulouse va marxar empipat per les condicions imposades i per l'excomunió que li havien atorgat, juntament amb la prohibició de celebrar missa a les seves terres. Tal i com ens diu Guillem de Tudela, les condicions eren molt dures:
Els nobles tolosans varen donar el seu suport a Ramon VI, i encara que no ho fessin obertament, el comte de Toulouse sabia que podia comptar amb ells. Això és el que ocorregué amb el Casal de Foix i el de Comminges; molts nobles, així ho afirmaven, lluitaven contra els francesos, i entre aquests nobles també hi havia alguns de catòlics no «contaminats per les creences dels Bons homes. Mentre esperava la confirmació papal de l'excomunió de Ramon VI, Simó de Montfort va anar conquerint diversos castells i poblacions del territori tolosà com Puylaurens, Montferrand, Cassés...; corria el mes de juny de 1.211 i els croats volien donar el cop de gràcia apoderant-se de la ciutat de Toulouse posant setge a la població; quan els vilatans preguntaren perque se'ls atacava, Folquet els va respondre dient que «esteu reconeixent el comte com el vostre senyor, ja que accepteu la seva presència a la ciutat; la resposta dels vilatans fou que amb el senyor havien fet un jurament de fidelitat i no pensaven trencar-lo. Aquesta resposta fou motiu per que els croats iniciessin el setge de Toulouse. Quan les tropes es trobaren davant les muralles s'adonaren de la consistència dels seus murs i que, tot i els intents per dividir-los, el comte i els vilatans formaven una pinya. Simó va decidir alçar el setge i atacar les terres del comte de Foix, a causa del recolzament que havia donat al de Toulouse, amb la seva presència personal dintre la ciutat assetjada. Al deixar la ciutat de Toulouse, Simó va cremar Altarriba, va estamordir Pàmies i rodalies, va arrassar Foix, però no va aconseguir conquerir-ne el castell i va tornar al seu campament de Carcassonne. Els tolosans demanaren ajut a Pere I, el qual envià Gastó VI, vescomte de Béarn. Pel mes de setembre, un exèrcit format per Gastó, Ramon VI i els comtes de Foix i Comminges es posà en marxa; arribaren fins a Castelnaudary i miraren d'assetjar la població, però davant del fracàs giraren cua i marxaren. Ara, l'estiu de 1.211, la guerra iniciada contra els albigesos va fer un gir de 180º i, de tenir al principi una motivació eminentment religiosa, a partir d'aquest moment les seves accions es dugueren a terme basades en motius eminentment polítics; fou la lluita del Nord contra el Llenguadoc, i la possibilitat de Felip August de França d'expandir els seus dominis amb un cost molt reduït. paral·lelament, cada cop eren més clares i més acusades les ambicions de Simó de Montfort, i això va motivar el neguit de Pere I de Catalunya i que el papa suspengués momentàniament la croada. Per aquestes dates tingué lloc un fet que no va agradar gens ni mica al cap de la croada: fou l'autoanomenament de duc de Narbonne per part d'Arnau Amalric. En aquest moment, hi havia una diferència notable entre els dos bàndols; aquesta creia en el fet que la famosa quarentena feia que els croats sempre tinguessin tropes de refresc a punt per la lluita. Poc després del fracàs del setge de Castelnaudary, Simó va rebre noves tropes, i pel Nadal de 1.211 el seu germà Guiu de Montfort. Durant l'any 1.212, Simó va anar conquerint progressivament nombroses poblacions del comtat de Toulouse (Agen, Castelsarrassin, Moissac, Saint-Gaudens, Rena d'Agenès, Pena d'Albigeois, etc.) fins arribar l'1 de novembre a una situació en la que només quedaven dues poblacions fidels als occitans: Toulouse i Montauban. Com que el fred de l'hivern s'acostava, i anava una mica més escàs de tropes, a finals de 1.212 es va retirar a Pàmies per organitzar un simulacre de comissió que responia als designis i ordres de Simó de Montfort, i estava formada per dos bisbes francesos i dos locals, quatre cavallers francesos i quatre laics locals; d'aquests darrers, dos eren cavallers i dos burgesos. Entre les decisions d'aquesta falsa comissió podríem esmentar-ne les següents: Distribució entre els companys de batalla dels castells i senyories conquerits, els quals haurien de romandre sota l'autoritat de Simó. La defensa del territori es confiava a tropes franceses per un període mínim de vint anys. Les vídues i hereves amb castells que volguessin casar-se havien de demanar autorització a Simó, sempre i quan el futur marit no fos francès. El veritable rerefons d'aquesta comissió queda molt clar en les paraules de Zoé Oldenbourg quan diu que «Montfort mira d'establir una veritable empresa de colonització del país conquerit, amb l'eliminació progressiva de la noblesa local i el reemplaçament per una noblesa vinguda de França) (Citat en Mestre a, p. 181).
Paral·lelament a la reunió de Lavaur, Pere I havia enviat al papa Innocenci III una carta en la que li plantejava les mateixes condicions exposades a l'esmentada assemblea. No se sap si agraït per la campanya duta a terme pel rei català contra els sarraïns, o bé perquè s'havia adonat de la veritable importància que estaven prenent els esdeveniments, el cas és que la resposta del papa fou millor del que cabia esperar; per una banda, va ordenar que es restituïssin als vassalls del rei les propietats confiscades i, per l'altra, el que és més important, va decidir que no animaria més la lluita contra els Bons homes amb la dispensa de les indulgències. Aquesta resposta papal va arribar quan el concili de Lavaur (* Lavaur, "Directori de poblacions") estava acabant; a l'assabentar-se'n, els catòlics, veient que tot el que havien aconseguit se'ls podia anar a norris, contratacaren i enviaren al papa una delegació presentant-li la seva visió dels fets parlant de Pere I com si s'hagués venut als «càtars. La resposta papal no es va fer esperar, i el 21 de maig de 1.213 Innocenci III va contestar a Pere I dient-li que vigilés amb el tipus de persones que eren els tolosans, ja que «molts d'ells són herètics declarats, una gran part creients, defensors dels herètics, de tal manera que els que l'exèrcit de Crist ha obligat a abandonar els seus estatges s'han refugiat a Tolosa, com un podrimener ple d'errors, esperant l'hora escaient per sortir dels pous de l'abisme, com llagostes del camp, a fi i efecte d'extirpar la fe que de nou s'havia arrelat en aquestes regions (Citat en Mestre a, p. 184) Pere I va rebre el 24 de juliol de 1.213 a la seva cort dos abats que havien vingut d'Occitània per mirar de convèncer el rei que no donés suport a l'Església dels Bons homes; se'ls va treure de sobre empipat pel rumb que havia pres la situació, ara amb el papa en contra seu; l'estat d'ànim en aquest moment era fàcil d'imaginar, però el que no se sap és el que va motivar el que Pere I aplegués els seus homes de confiança, creués el Pirineu i el 8 de desembre acampés a uns pocs km de la població de Muret.
Un cop va arribar a Muret, se li afegiren els comtes de Comminges, el de Foix i Ramon VI. Com és natural, Simó de Montfort s'assabentà de tots aquests moviments; en aquest moment, Simó tenia unes forces molt reduïdes, ja que en acabar la quarantena el gruix del seu exèrcit ja havia tornat cap a casa; per mirar de compensar una mica la diferència de forces, va convocar els bisbes de Toulouse, Nîmes, Uzes, Lodéve, Agde i Béziers juntament amb els abats de Clairac, Vilamagna i Saint-Thibéry; no cal dir que al capdavant de tots es trobava Arnau Amalric, llavors arquebisbe i duc de Narbonne, dos càrrecs que simultaniejava amb el de legat papal. Tot i que en un principi pugui sobtar una mica tota aquesta concentració eclesiàstica en una situació bèl·lica, sembla que el que pretenia Simó era guanyar temps mentre bisbes i abats dialogaven amb Pere I; el quid de la qüestió reia en el fet que les tropes aliades eren molt més nombroses que no pas les dels croats, els quals estaven pendents que els arribessin reforços. Folquet de Marsella, bisbe exiliat a Toulouse, va demanar un salconduit per anar al campament de Pere I i parlar amb ell; el rei no va acceptar i li va dir que s'en tornés cap a Toulouse, argumentant que un bisbe que viatja escortat per un exèrcit no necessitava cap salconduit. Com és de suposar, a Folquet la resposta no li va agradar gens ni mica, i li va contestar que no tenia cap intenció de tornar a Toulouse, ja que «allà on es desterra el senyor, no hi pot entrar-hi un servidor; aquí, Folquet, es referia al fet que la ciutat estava dominada per l'Església dels Bons homes, i que fins que no s'hi establís de nou la fe catòlica, el Senyor (Déu) no tornaria a la vila; cal recordar que ell era bisbe i, per tant, un servidor de Déu. Al bàndol dels croats, a mitjanit, hi va arribar un grup de guerrers comandats pel vescomte Corbell, el qual havia respòs a la crida que havia fet Alícia de Montmorency, muller de Simó; al campament tothom estava en silenci, amb un cert respecte envers l'enemic, en una actitud que contrastava amb l'ambient de gresca que hi havia entre els aliats, convençuts com estaven de la seva victòria. De bon matí, els aliats es reuniren en consell amb Pere I; Ramon VI era partidari de la prudència i creia que la millor opció era atacar els croats des de les trinxeres, fer-los retrocedir fins el castell i assetjar-los; aquesta proposta fou titllada de covarda per part de Miguel de Luèsia, un noble aragonès, el qual va provocar que el comte de Toulouse es retirés empipat a la seva tenda. Amb aquest ambient, una mica enrarit, Pere I va decidir començar a actuar sense esperar que li arribessin els reforços demanats, entre els quals hi havia Nunyo Sanç i Gastó de Montcada. Va dividir els seus homes en tres grups; el primer, format per cavallers catalans i aragonesos, estava acabdillat pel comte de Foix; el segon a les ordres del propi rei; i el tercer, comandat per Ramon VI, es deixava a la reraguarda i s'utilitzaria quan es volgués fer una envestida fulgurant. Per la seva banda, Simó també va dividir les seves forces en tres cossos: el primer d'ells, a les ordres de Guillem de Contres i Guillem de Barres; el segon, per Bouchard de Marly, i el tercer per ell mateix. Tot i coincidir en la tàctica inicial, les diferències entre els dos bàndols pel que fa a la seva disposició al camp de batalla eren molt paleses. Els aliats no tenien un pla establert i cadascú atacava pel seu compte; així, quan el primer cos, a les ordres del comte de Foix i el seu fill Roger Bernat, es va plantar davant els francesos, va topar amb els croats distribuïts en dos cossos perfectament formats. Quan el rei va veure que el primer cos es trobava en problemes, va sortir de pressa a ajudar-lo; però ho va fer, un cop més, sense cap pla establert. Un dels tres cossos croats va envestir els aliats i va perforar les seves línies introduint-s'hi com si fos una cunya ben esmolada; tot seguit, el grup comandat pel propi Simó de Montfort "envoltant l'enemic amb una hàbil maniobra fendit bruscament sobre el seu flanc i va convertir la desfeta en una derrota completa" (Niel, p. 88). Entre els croats hi havia dos cavallers, Alain de Roucy i Florent de Ville que havien jurat matar el rei; dit i fet; tan bon punt com el localitzaren, el varen envoltar i matar; així va ser el principi de la fi; el comte de Toulouse va plegar veles i se'n va tornar cap a casa seva; el soldat ras, el que avui dia es coneixeria com infanteria, s'en va anar cap a les barques que hi havia per salvar-se fugint pel riu, i havent de combatre entre ells per poder-hi tenir un lloc; els que no hi arribaren a temps foren perseguits pels croats i, si hem de fer cas a la crònica de Guillem de Tudela, tallats a trossos. L'any 1.875, una gran crescuda del riu Garonne va treure prop de la població de Saubens una gran quantitat d'ossos humans procedents, amb molta probabilitat, d'aquestes víctimes del camp de batalla. Segons sembla, un dels factors que més influïren en el tràgic desenllaç de la batalla fou la manca de cohesió interna entre les tropes aliades, mentre que entre els croats Simó de Montfort era un líder indiscutit i les seves tropes estaven acostumades a lluitar juntes; hi ha hagut alguns autors que han volgut veure en la retirada de Ramon VI a la seva tenda, després de la disputa abans esmentada amb Miguel de Luèsia, un altre desencadenant important; tot i que, mínimament, aquest fet contribuís a la derrota, a aquesta rebequeria del comte de Toulouse no se li ha de donar tanta importància. La desfeta de Muret va tenir un resultat més futur que no pas immediat; aquesta batalla fou massa ràpida com per provocar una autèntica destrucció de les forces aliades (les baixes de nobles i cavallers fou molt limitada); el que sí que va comportar fou el desànim generalitzat dels aliats, els quals ja no tornaren a estar mai més units per un ideal comú. Muret va representar l'inici del procés d'unificació francesa (Belperron), la fi del somni expansionista català al Llenguadoc (Mestre), i l'eliminació de Catalunya en tant que potència política (Oldenbourg). Una altra conseqüència ben fàcil d'entendre fou que a partir d'aquest moment, els Bons homes ja no tenien en el comtat de Toulouse un refugi segur en el que podien viure en pau segons les seves creences. Amb la derrota de Muret, el legat papal Pere de Benavent va aconseguir la sumissió de Narbonne, Toulouse, Foix, Comminges i el Rosselló; a més, Ramon VI i el seu fill, el futur Ramon VII, hagueren de marxar cap a l'exili a la cort del rei d'Anglaterra. Després de la desfeta de Muret, Simó de Montfort, nou vescomte de Béziers i Carcassonne, va aprofitar la situació per anar consolidant posicions; gairebé no es va trobar oposició, motiu pel qual no és fàcil arribar a comprendre perquè no va assetjar la població que es considerava la «joia de la Corona: Toulouse. En aquest moment en que Ramon VI es trobava exiliat a Anglaterra, els bisbes catòlics aprofitaren per negociar amb els cònsols tolosans. Folquet de Marsella va dur el pes de les negociacions i, com que va tractar els tolosans amb desdeny i els va demanar massa, al final el diàleg es va acabar sense haver obtingut res. En aquest moment, Arnau Amalric era el legat papal, arquebisbe de Narbonne i duc d'aquesta ciutat per pròpia designació; això va topar amb els desigs de Simó de Montfort, el qual també aspirava a aquest càrrec; era una situació un tant tensa en la que hi hagué els seus enfrontaments verbals i, ràpidament, es passà de les paraules als fets. Aquestes lluites entre narbonesos escandalitzaren els bisbes occitans. Per mirar d'arranjar la situació, el papa Innocenci III va nomenar Pere de Benavent nou legat papal i, consegüentment, nou cap de la croada; aquest va arribar a Narbonne el gener de 1.214 i, després d'instal·lar-s'hi, va aconseguir que els dos rivals acceptessin una treva. Aquesta situació de pau oferta pel nou legat papal va fer que un bon nombre de persones tornessin, entre les quals podríem destacar-hi els comtes de Foix i Comminges i, finalment, el propi Ramon VI. Una altra de les accions dutes a terme per Pere de Benavent, obeint els designis del papa, fou reclamar el futur Jaume I, un nen de set anys escassos, fill de Pere I i que estava sota la tutela de Simó de Monfort; se l'endugé al castell templer de Monzón (Aragó), on es va trobar amb el seu cosí, el futur comte de Provença Ramon Berenguer V. La substitució d'Arnau Amalric pel nou legat papal Pere de Benavent fou un factor molt important que contribuí a la pacificació del país. Per que aquesta pau fos complerta, calia restablir Ramon VI o nomenar un altre comte; per això, va dur a terme una mena d'enquesta per saber a qui s'atorgava el càrrec; unànimement es va decidir que fos Simó de Montfort; als bisbes els va faltar temps per investir el vescomte de Béziers, però Pere de Benavent va argumentar que calia esperar la resposta d'Innocenci III. El papa estava d'acord que l'administració del territori estès a càrrec de Simó de Montfort, però no veia amb bons ulls que ho fes amb la categoria de rei o monarcha . Mentre, Folquet ja s'havia instal·lat a Toulouse...amb una bona escorta militar ja que, tot hi haver-hi una situació de pau, es malfiava de l'acollida que li pogués dispensar el poble menut. Amb tot això, tingué lloc l'arribada del príncep Lluís, rei de França, al Llenguadoc. Un cop consolidada la seva posició al nord de França, el monarca volia expandir-se per terres occitanes. Les intencions del rei francès quedaren prou clares quan va fer la seva entrada triomfal a Toulouse amb Simó de Montfort a un costat, i Folquet a l'altre. Pel novembre, el papa va convocar el concili de Laterà; per la banda catòlica hi havia els bisbes del Llenguadoc, Pere de Benavent i Guiu de Montfort, germà de Simó; per l'altra banda hi havia Ramon VI i el seu fill el futur Ramon VII, Ramon Roger de Foix i altres nobles occitans. Com era d'esperar no va ser una batalla de flors i ningú no es va mossegar la llengua. Segons les cròniques de Guillem de Tudela, el comte de Foix va sortir en defensa del de Toulouse i va descriure Simó de Montfort com el pitjor i més sanguinari enemic dels occitans. al mateix temps que, parlant de Folquet, el situava més a prop de l'Anticrist que no pas d'un missatger de Roma. Aquest darrer, que no tenia pèls a la llengua i es caracteritzava per manifestar una gran incontinència verbal, va manifestar que «donar confiança a aquests desgraciats que envolten el comte de Tolosa, i a ell mateix, és cometre una gran injustícia amb Simó de Montfort, i anar directament al desastre (Citat en Mestre a, p. 203); al papa no li agradava gens ni mica el caire que estava prenent la situació, però no va poder fer res en favor dels occitans; al final, i argumentant que el comte de Toulouse no havia estat capaç de mantenir el seu territori lliure d'heretges, es va donar «base legal a les conquestes dutes a terme pels croats i aquestes foren lliurades a Simó de Montfort, el qual va afegir el títol de comte de Toulouse als de comte de Leicester i vescomte de Béziers y Carcassonne; per part occitana, Ramon VI fou desterrat de Toulouse y se'l va condemnar a fer penitència; el comte de Foix, però, fou més afortunat i va poder mantenir el castell. Un cop nomenat senyor de Toulouse, Simó de Montfort va enderrocar-ne les muralles, va fer un fossar al voltant del castell reforçant-ne tot el perímetre amb estaques, i va ordenar que es rebaixessin les torres de les cases que hi havia prop del palau comtal; amb totes aquestes accions, Simó demostrava un cop més que tot i haver conquerit una ciutat no havia pogut fer el mateix amb els seus habitants, ja que altrament no tindrien cap sentit totes les precaucions defensives que estava prenent; en rebre la felicitació del rei de França, va anar a veure'l, el que fou aprofitat pel monarca francès per assegurar-se el seu domini al Llenguadoc. Mentre passava tot això, Ramon VI va anar a Catalunya al mateix temps que el seu fill de dinou anys, el futur comte Ramon VII, ajudat per gent de Tarascon i Avignon va assetjar la fortalesa de Belcaire que estava en mans dels croats; malgrat l'ajut de Montfort en la resistència, després d'uns tres mesos de setge, la fortalesa va caure gràcies a l'empenta del jove comte i als nombrosos reforços que li anaven arribant. Aquesta victòria fou molt important, ja que va arribar en un moment en que els ànims estaven molt baixos, i va servir de revulsiu pels occitans. Quan els tolosans es van assabentar de la bona notícia, varen veure que la victòria de Bellcaire podia ser la primera etapa fins aconseguir «treure's de sobre el maleït Montfort. Quan Simó hi va arribar, es va trobar amb una ciutat revoltada; el cap de la Croada va reprimir els aldarulls com només ell ho sabia fer, ordenant els seus homes que calessin foc a la ciutat «fins que tota sencera cremés com un paller. Els tolosans es referen de l'ensurt inicial apagant el foc i acorralant Simó de Montfort i els seus soldats al castell. En veure com s'havia tombat la truita, Simó va proposar una treva bastant favorable als tolosans: ell governaria la ciutat però d'acord amb els tolosans; els ciutadans, per la seva banda, havien de lliurar les armes i tornar a casa. Folquet i l'abat Jordà (de Sant Serní) actuaren de pregoners. Però enseguida s'adonaren que tot això només era paper mullat, ja que, actuant com era costum entre Simo i companyia, enseguida:
Un cop «pacificada Toulouse, Simó de Montfort va anar voltant pel Llenguadoc mirant d'evitar que Ramon VI creués el Pirineu i pugués iniciar un procés de reconquesta del territori. Entre els senyors dels castells va renéixer un esperit d'alliberar-se dels francesos, i entre el Llenguadoc i la Provença començava a palesar-s'hi la influència i el domini de Ramon VII; això als croats no els va fer gens ni mica de gràcia, i després d'ocupar els castells de Pesquiers, Vauvert i Bernils en degollaren els seus habitants. Però mentre estava tant ocupat «fent amics entre els occitans, va haver de retornar depresa i corrents a Toulouse, ja que va rebre la notícia que els tolosans havien demanat ajut a Ramon VI i que aquest estava en camí. El 12 de setembre, Ramon VI, juntament amb el comte de Pallars i les tropes que l'acompanyaven des de Gerri de la Sal, varen retre un homenatge al rei Pere I al mateix camp de batalla on havia mort quatre anys abans; un dia més tard, va fer la seva entrada triomfal a Toulouse on fou aclamat pels ciutadans. Guillem de Tudela, en la seva Cançó de la Croada ens fa una descripció molt gràfica de l'entrada de Ramon VI a la que havia estat la seva ciutat: ...«Amb llàgrimes de joia, ell és en la joia rebut, (Citat en Mestre a, p. 208) Quan l'1 d'octubre Simó hi arriba, s'inicia un altre setge a la ciutat de Toulouse; per una banda, tenia l'avantatge que ell mateix n'havia fet enderrocar les muralles temps enrere; però hi havia l'inconvenient que les forces atacants eren molt reduïdes, ja que la famosa quarantena estava arribant a la fi; Folquet i la pròpia comtessa demanaren reforços a Felip August de França i al nou papa Honori III, el qual va enviar cartes als responsables de cadascun dels bàndols demanant-los que aturessin les reves disputes; el resultat fou el mateix que si haguessin caigut en un sac trencat: ningú no els va fer cap cas. A partir d'aquest moment, va canviar el sentit de la confrontació: abans es lluitava per l'hegemonia de la fe catòlica, mentre que ara es feia pel predomini de les terres occitanes. Per la primavera de 1.218, Simó de Montfort va rebre el suport d'unes tropes franceses que havien acudit al seu ajut; i per Pasqua granada fou Ramon VII qui es va presentar a les portes de la ciutat per ajudar el seu pare Ramon VI. El 25 de juny de 1.218 es va produir un fet d'una importància cabdal, ja que, procedent d'un giny de guerra utilitzat per dames de la noblesa tolosana, ...«una pedra anà a parar directament allà on calia i tocà Simó just per sobre del seu elm, de manera que els ulls, el cervell, les dents, el front i les barres li salten a trossos i el comte caigué a terra, mort, sagnant i negre. (...) L'alegria fou tan gran que tota la ciutat corria cap a les esglésies, encenia ciris en tots els canelobres, tot dient: Déu és misericordiós i ha mort el comte, sense penitència... Guillem de Tudela.(Citat en Mestre a, p. 209) Es fa molt difícil valorar en la seva justa mesura la veritable personalitat de Simó de Montfort; per uns era un personatge amb un gran urc i una manca absoluta de misericòrdia cap els vençuts; pels altres, era una mena d'enviat per alliberar el Llenguadoc de bruixes i heretges; és per això, que no ens podem fiar massa dels textos de l'època, ja que és impossible poder tenir una idea mínimament objectiva quan aquests textos que ens han arribat fins els nostres dies o bé són uns panegírics, o bé són unes difamacions. Un cop mort Simó de Montfort, el seu fill va comandar l'exèrcit i la Croada; al desaparèixer el líder incontestat, el desànim es va escampar entre els croats, de tal forma que Amauric de Montfort es va veure forçat a renunciar al setge que en aquell moment s'estava duent a terme contra la ciutat de Toulouse. Mentre, Folquet, la vídua de Simó i els bisbes de Tarbes i Comminges anaren a veure Felip August demanant-li que el seu fill comandés la Croada; la primavera de 1.219, el monarca francès va organitzar un nombrós exèrcit i el va posar a les ordres del seu fill, però amb la condició que no dirigís la Croada i que passats els quaranta dies de rigor havia de tornar a casa; aquestes tropes de reforça a Limoges es reuniren amb Amauric i els seus homes per anar cap a Toulouse; de camí, la població de Marmande va tenir la mala sort d'estar situada al mig de la ruta que seguien, i el nou exèrcit, seguint la «moda instaurada per Simó de Montfort, va degollar prop de cinc mil persones; àvids de sang, arribaren a Toulouse el 16 de juny de 1.219 per ajudar els assaltants; però a principis d'agost, el príncep Lluís va comunicar a les tropes catòliques que, acabada la quarantena, calia tornar a casa; al perdre el suport reial francès, els croats hagueren d'aixecar un cop més el setge de Toulouse. l'Agost de 1.222, als 65 anys, va morir a Toulouse, Ramon VI conegut per tothom com el «comte vell. Es va morir amb el cor dividit entre el seu poble (majoritàriament favorable a l'Església dels Bons Homes) i les seves creences (la religió catòlica); el seu fill Ramon VII va començar a encadenar una sèrie d'èxits en les operacions militars, el que va motivar una sol·licitud de treva per part d'Amauric de Montfort; els croats deien que les conquestes es feien pel rei de França, al mateix temps que Ramon VII afirmava que l'únic comte de Toulouse vàlid era ell i, després de demanar la protecció del rei de França, va comprometre's a casar-se amb la filla de Simó de Montfort. A poc a poc, tots els protagonistes de la croada contra els albigesos van desapareixent: Simó de Montfort (25 juny 1.218), Felip August de França (14 juliol 1.223), Ramon Roger de Foix (abril 1.223) i Arnau Amalric (1.225); de tots ells només en quedava Folquet. El fill de Felip August de França fou consagrat a Reims com Lluís VIII rei de França. El nou monarca ja tenia massa feina al seu regnat com per preocupar-se dels afers del Llenguadoc, i pel gener de 1.224 va rendir la població de Carcassonne als senyors locals. Paral·lelament, Ramon Roger de Trencavel, fill de l'anterior comte, va recuperar el seu cap i casal. Poc temps després, Arnau Amalric enviava una carta a Lluís VIII, nou monarca de França, en la que li deia que mentre els antics catòlics tocaven el dos, els herètics ocupaven els llocs deixats per ells. En un tira-i-afluixa, quan dominaven els croats els Bons homes s'ocultaven, i a mesura que el Llenguadoc s'anava alliberant del jou croat aquests tornaven a sorgir. En aquest ambient de recuperació, l'any 1.225 segons uns cronistes, o el 1.226 segons uns altres, a Pieusse, a mig camí entre Carcassonne i Limoux, va tenir lloc una gran concentració de perfectes amb l'assistència, entre altres de Gilabert de Castres; com a resultat d'aquest concili, es va crear una nova diòcesi en l'Església dels Bons homes: la del Rasés, a càrrec de la qual s'hi va nomenar Benet de Termes. A partir d'aquest moment, els Bons homes tornen a sentir-se lliures i a poder refer l'estructura en la xarxa de cases que tenien abans; els occitans s'adonaren com els danys soferts durant la croada havien estat provocats per forces i motius aliens al Llenguadoc, i més aviat compadiren els perseguits. Amauric de Montfort va renunciar als seus drets al Llenguadoc en favor del rei de França Lluís VIII (gener 1.222); de moment, el monarca esperava que el papa Honori III es definís clarament abans d'intervenir al sud de França; corria l'any 1.224, i Ramon VII va demanar ajut a Roma; aconseguí que el papa demanés a Lluís VIII que recolzés una trobada entre l'Església occitana catòlica i Ramon VII; aquest darrer argumentava que «estava pagant les culpes dels altres, unes paraules que es poden interpretar com una clara referència al seu pare. Al final, entre juliol i agost de 1.224 va tenir lloc aquesta reunió entre bisbes i senyors occitans; Ramon VII va acceptar les condicions que l'imposessin a canvi que se li aixequés l'excomunió i que pogués recuperar els seus antics dominis: expulsió dels heretges de les seves terres, restitució dels béns de les esglésies catòliques, pagament de 20.000 marcs a la família Montfort a canvi que aquesta renunciés als «seus territoris); en aquesta reunió, Ramon VII no estava sol, tenia el suport del comte de Foix; els bisbes occitans miraren de retardar tant com fos possible que el papa rebés les conclusions del concili, el qual no les va tenir a les seves mans fins el mes d'octubre; a la seva vegada, Honori III no va prendre cap decisió fins un any més tard. Pel novembre de 1.225, a la població de Bourges es va convocar un nou concili, aquest cop organitzat pel nou legat papal Romà de Sant'Angelo; per part occitana hi va anar Ramon VII amb tots els seus senyors, i per part dels francesos Amauric. La jerarquia romana, que es bellugava segons com bufava el vent, ara recolzava els interessos de la monarquia i, a més de confirmar l'excomunió de Ramon VII, va acceptar totes les condicions posades pel rei de França al voler que aquest comandés la Croada: l'Església havia de protegir el rei i el se territori a més d'excomunicar tothom que ataqués el monarca, a tothom que lluités amb ell se li havia de concedir la mateixa indulgència que si anés a Terra Santa; al final, quan va obtenir tot el que demanava, el 30 de gener 1.226 va comandar la croada amb el suport de trenta-sis barons francesos i els corresponents homes armats. Abans de morir el 3 de novembre de 1.226, Ramon VII es va apoderar de bona part del Llenguadoc. En aquest moment, la situació en tant que terra conquerida ja no és la mateixa que abans; ara, Hubert de Beaujeu, nou senescal de Carcassonne per designació de Lluís VII rei de França, tenia els recursos necessaris per mantenir el país oprimit sense haver de dependre de l'acostumada quarantena. A poc a poc, es va anar consumant un fet: el domini de la corona francesa per damunt del Llenguadoc; es traslladà al territori del Lauragais on va iniciar el setge del castell de Bécède, defensat per Ponç de Vilanova i per Oliver, fill de Ramon de Termes. Mentre, Ramon VII va demanar de tornar a l'Església catòlica a qualsevol preu; al final, ho a aconseguir el 12 d'abril de 1.229 davant el portal de la catedral de Nôtre Dame a París, on va acceptar les condicions imposades i que ja s'havien plantejat l'1 de gener del mateix any a la veïna població de Meaux:
Aquest tractat de Meaux és més important del que sembla, ja que representa la capitulació total del Llenguadoc amb Ramon VII al capdavant i la fi del somni occità; tal i com afirma Anne Brenon, «la capitulació de Ramon VII a Meaux-París va canviar-ho tot: l'Església (càtara) es faria irremeiablement clandestina. S'instalarà la Inquisició; des de l'escola teològica de la nova universitat de Tolosa, en mans dels dominics, es donarà suport a la repressió (Citat en Mestre a, p. 219). Com a traca final, Ramon VII va haver de pagar una enorme indemnització de guerra a les abadies cistercenques de Citeaux, Clairvaux, Granselva, Belleperche i Candeil; hi ha hagut algun autor que ha afirmat que, en el cas de la croada, caldria parlar més d'un ajust de comptes que no pas d'una guerra contra els albigesos. El novembre de 1.229, Romà de Sant'Angelo va convocar a Toulouse un concili provisional amb l'assistència de personal eclesiàstic (bisbes de Narbonne, Auch i Bordeaux) i civil (Ramon VIII, el senescal de Carcassonne i dos cònsols de Toulouse); en les deliberacions, disset cànons d'un total de quaranta tractaven la persecució de l'heretgia; per Labal «Les actes del concili organitzen, amb el rigor d'un detectiu i la minuciositat d'un copista, la investigació de l'heretge (Citat en Mestre a, p. 219). De les seves conclusions, les que es refereixen als Bons homes, podrien resumir-se en l'esquema següent: Un heretge és:
Per lluitar-hi cal que:
Per castigar-los:
Com a anècdota val a dir que es prohibia tenir qualsevol dels dos Testaments i només s'autoritzava el Salteri, el breviari i les hores de la Verge Maria; això sí, sempre i quan no estesin escrits en llengua vulgar. Romà de Sant'Angelo podria considerar-se com un dels pares o impulsors de la Inquisició; per aquesta època, aquest tribunal de nefasta memòria va fer un gir de 180º; abans, la institució dels processos contra els heretges anava a càrrec dels bisbes i capellans; més endavant, la capacitat inquisitorial es va concedir en exclusiva a l'Ordre dels Dominics, els quals només havien de passar comptes davant del papa, l'única autoritat que podia modificar o anular una sentència seva. Aquest canvi va tenir una major importància del que pugui semblar a simple vista, ja que «aquest poder absolut, concedit a uns homes amb un fort fanatisme, va fer més per l'extirpació del catarisme a Occitània, que no pas les croades mortíferes i més costoses (Niel, p. 95) Després d'aquests fets, al Llenguadoc va començar a organitzar-se una mena de resistència clandestina al voltant de dos nuclis principals: Montségur i el vescomtat de Fenouillèdes a la frontera del Rosselló. L'any 1.232 els Bons homes es reuniren en un concili a Montségur, durant el qual s'aconseguí, que Ramon de Perella, després de pensar-s'ho molt, acceptés de convertir el pog en una mena de refugi per tots els Bons homes; els dubtes de Ramon de Perella es basaven en saber si, malgrat les seves poderoses defenses naturals, podrien resistir el setge per part de dues potències tan fortes com eren l'Església i França. Mentre, aprofitaren els tresors guardats al subsòl de la fortalesa per reforçar la guarnició; paral·lelament, a la muntanya santa hi anaren nombrosos peregrins que volien escoltar els sermons dels Bons homes. El vescomtat de Fénouillèdes basava la seva resistència en un cinturó de castells gairebé inexpugnables que el protegien: Puylaurens, Fenouillet, Peyrepertuse i Quéribus; a més, també cal tenir present que la seva proximitat amb els Pirineus feia que, a l'ésser vassall de Jaume I, els senescals de Sant Lluís de França no veiessin clar el dur-hi a terme un atac, ja que això suposaria enfrontar-se a una potència estrangera. Fora d'aquests castells, els Bons homes van haver de refugiar-se als boscos i grutes dels quals només en sortien, sempre amb una bona escorta, per consolar algun moribund al Carcassés o les rodalies de Carcassonne. Per lluitar contra l'heretgia, el papa Gregori IX, successor d'Honori III va engegar al Llenguadoc la Inquisició, i el 20 d'abril de 1.233 es decideix que s'hi instal·lin inquisidors pontificals; aquests havien de triar-se entre l'ordre dels predicants; per dur a terme la repressió inquisitorial, Gregori IX va nomenar Joan de Bernin, el qual, a la vegada, va designar Arnau Català per la diòcesi d'Albí, i Pere de Seila i Guillem Arnau per la de Toulouse, tots ells dominics; la seva tasca no era gens agradable, i ben aviat es guanyaren tant l'antipatia del poble menut com la dels senyors occitans. Fou tan gran la repressió duta a terme, que quan Guillem Arnau va denunciar dotze tolosans, Ramon VII, amb el suport de la població, es va empipar i va expulsar els dominics de Toulouse. Davant la resposta del comte, Arnau va tornar a excomunicar-lo, i el legat ho va ratificar; però el papa Gregori li va aixecar l'excomunió i l'obligà a acceptar els dominics al convent de Toulouse, al mateix temps que els demanava que fossin més prudents; els inquisidors, per la seva banda, no feren cas de les recomanacions papals i continuaren fent de les seves com exhumar cadàvers per passejar-los pel poble, i cremar-los en un prat proper a la residència de Ramon VII, el qual s'ho va prendre com un insult personal; el comte va enviar nous emissaris a Roma protestant pel que ell creia que era una vexació, i la resposta papal no es va fer esperar: el 13 de maig de 1.238 va ordenar a Guillem Arnau que durant tres mesos s'aturés tota activitat del Tribunal de la Inquisició; sortosament pel Llenguadoc, la treva va durar uns tres anys, fins que tornem a trobar proves d'activitats inquisitorials en uns documents del maig de 1.241, un mes més tard que morís el papa Gregori IX. En aquests moments, l'Església dels Bons Homes es va anar endinsant cada cop més en un procés de clandestinitat; molts dels seus membres s'en varen anar cap a la Llombardia i, en canvi, pocs a Catalunya, quan, per la proximitat territorial, hauria hagut d'ocórrer ben bé el contrari; l'explicació d'aquest fet és ben senzilla: mentre a Catalunya el rei Jaume I havia proclamat en un edicte, molt aplaudit per Roma, contra els anomenats heretges, a Itàlia les ciutats defenien la seva independència davant el papat; aquesta darrera era una relació simbiòtica, regida per un interès mutu, ja que «tot el que signifiqués anar contra els desitjos de la Santa Seu era ben rebut pels senyors italians; tot el que representés un enfrontament contra l'Església catòlica era bo pels càtars (Mestre a, p. 223) La situació era molt propícia per cultivar les «relacions diplomàtiques internacionals, i en això Ramon VII n'era un mestre, un tret molt propi de la seva dinastia, una nissaga caracteritzada per les seves dots d'intrigants. El comte tenia molta por a les conseqüències del nefast tractat subscrit a Meaux i legalitzat a París l'any 1.229, pel qual a la seva mort les seves possessions i béns passarien a la seva filla casada amb el rei de França. Per assegurar la línia successòria calia un fill baró, i com que la seva muller Sança d'Aragó no n'hi havia donat cap, va sol·licitar-ne la dissolució del matrimoni; mentre, va prometre en matrimoni la seva filla amb Huc de Lezignan, comte de la Marche i familiar d'Enric III d'Anglaterra; al mateix temps que feia pactes d'aliança amb el propi rei d'Anglaterra, Ramon Trencavel, Jaume I, el comte de Foix, el de Comminges, i els reis de Castella i Navarra; ara, la situació era la propícia per intentar un cop d'efecte, i aquest fou el fet conegut amb el nom de «Degolla d'Avinyonet (* Avignonet, "Directori de poblacions"). L'estiu de 1.240, a la zona de les Corbières els seus habitants veieren com de sobte s'aplegava un exèrcit reunit en secret al vescomtat de Fenouillèdes; estava integrat per faidits ???? del vescomtat de Carcassonne i Béziers, els senyors de Termes, Fenouillet, Mirepoix, Villeneuve, Saissac, Pierrepertuse, Serrelongue i Capendu; a més d'un important cos d'infanteria català amb un equipament de setge complert; aquest exèrcit estava comandat per Ramon Trencavel. El capitost d'aquesta tropa va cometre un error tàctic com una casa de pagès, ja que enlloc d'aprofitar l'efecte sorpresa i atacar Carcassonne, cap i casal de la zona, va perdre un temps preciós conquerint els castells que hi havia per la zona, molts dels quals li obriren les portes sense haver de lluitar: Limoux, Montolieu, Saissac, Montréal,...; aquest temps que va perdre agafant les engrunes i deixant el tall a taula, a Guillaume-des-Ornes li va anar com anell al dit, ja que va tenir prou temps com per reforçar les seves posicions a la Cité, emmagatzemar aliments preparant-se per un llarg setge i per enviar una carta a París demanant reforços al rei de França. El setge fou molt violent i les seves conseqüències encara poden veure's a la part de les fortificacions que no foren reconstruïdes per Felip l'Ardit de França:
Mentre, s'hi estava acostant a marxes forçades un exèrcit comandat per Jehan de Belmont, chambellan de Lluís IX; quan Ramon de Trencavel se n'adonà va ordenar un altre atac per tots els flancs, però fou molt ben rebutjat pels defensors i l'11 d'octubre de 1.240 hagué d'alçar el setge; en la seva retirada va cometre una segona errada tàctica: enlloc d'anar a refugiar-se entre les muntanyes de les Corbières, va creure millor dirigir-se cap a l'oest i demanar protecció al comtat de Toulouse; a mig camí es trobà amb Jehan de Belmont i no li quedà cap altra possibilitat que refugiar-se a Montréal; les fortificacions de la vila no haurien pogut resistir un atac massa fort, i els comtes de Foix i de Toulouse anaren al camp de batalla per demanar al cap de l'exèrcit francès que fos benevolent amb el vescomte de Trencavel; aquí, i en altres situacions similars, es va notar que Simó de Montfort ja no hi era, i que havien canviat les pautes de conducta envers els vençuts: Ramon Roger va poder retirar-se a Catalunya amb l'armament, els bagatges i les restes del seu malmès exèrcit. Darrera l'exèrcit derrotat, Jehan de Belmont va anar baixant cap els Pirineus fins arribar al peu del territori de les Fenouillédes; de camí es va anar apoderant de les fortificacions que es trobava al seu pas: Limoux, Alet, La Roque de Fa,..., fins arribar a Pierrepertuse;
Com que l'atac semblava molt difícil, Jehan de Belmont va preferir negociar i així va obtenir el 16 de novembre de 1.240 la rendició de Guillem de Peyrepertuse a canvi de perdonar-li els «errors i faltes comesos en el passat i d'alguna altra compensació; posteriorment, va anar conquerint altres assentaments; al decurs d'aquestes campanyes no es va registrar cap Bon home detingut ni cremat a la foguera; aquest torna a ser un altre testimoni que ens il·lustra molt bé com hi hagué un canvi de «pautes de conducta en l'exèrcit reial després de la mort de Simó de Montfort; la desaparició d'aquest funest personatge marca un abans i un després; abans no hi havia supervivents i els Bons homes eren cremats; després, es respectaren els drets dels vençuts i, pel que fa als Bons homes, «és probable que (...) cavallers devots s'encarreguessin de fer-los franchir el bloqueig de l'exèrcit reial (Niel, p. 102) El 14 de març de 1.241, a la població de Montargis tingué lloc una reunió entre Lluís IX i Ramon VII; aquest darrer va renovar el pacte de fidelitat al monarca i li va prometre atacar Montségur, però es va limitar a fer una mena de parada militar i a dir que la fortalesa era inexpugnable; això no el va impedir que durant els mesos següents anés ordint un projecte per enfrontar-se a la corona francesa; un cop va aconseguir fer entrar en un pacte d'aliança els reis de Castella, Navarra, Catalunya, el vescomte de Trencavel que poc més que la seva pròpia persona podia oferir, i Enric III d'Anglaterra; un cop aconseguit això, va reunir els nobles del seu territori i els va comunicar la seva intenció de denunciar el tractat de Meaux i de deslligar-se definitivament de les seves condicions. No cal dir que això fou molt aplaudit per la població local, la qual «només esperava el senyal de la revolta. El tingué amb un nou coup de tonerre: la Degolla d'Avignonet (* Avignonet, "Directori de poblacions"). El maig de 1.242, Arnaud Guilhem de Montpéllier i Etienne de Narbonne anaven a la població d'Avignonet per participar en un tribunal local contra Bons homes; entre els onze membres d'aquest tribunal s'ha pogut documentar la presència de Bernard de Roquefort, Garsias d'Aure, Ramon Carboneri, Ramon de Costiran (canonge regular de la catedral de Saint-Étienne a Toulouse), un notari i alguns huissiers. Tots ells s'estaven allotjats al castell d'Avignonet, comandat per Ramon d'Alfar, bayle de Ramon VII. Del castell es va fer arribar un missatge a Montségur avisant-los de l'arribada dels inquisidors; immediatament, Pere Roger de Mirepoix va reunir un escamot d'una cinquantena d'homes i es dirigí cap a Avignonet per donar mort als inquisidors. Com ja s'ha dit abans, la «Degolla d'Avignonet fou el fet que va iniciar un procés de recuperació de la identitat occitana. Amb l'ajut de Ramon de Trencavel, i en poc més de tres mesos, es van recuperar els territoris del Rasés, Termenés, Minervois, va entrar a Narbonne i s'investí amb el títol de duc d'aquesta ciutat que antigament havien tingut els seus avantpassats. Però no tot eren flors i violes. Els anglesos, comandats per Enric III que havia desembarcat a Royan, foren derrotats per Lluís IX de França a Taillebourg (20 juliol de 1.242), a la Charente el 22 de juliol, y a Saintes (24 juliol) i s'entornaren cap a casa; a més, Jaume I i Roger IV de Foix, sembla que escandalitzats pels fets d'Avinyonet, li retiraren el suport. En veure's perdut, Ramon va demanar perdó al rei de França, va signar la pau a Loris (octubre de 1.242) i va renovar l'homenatge a la corona a París el gener de 1.243. Ramon VII va proposar de ser ell qui eliminés l'heretgia del territori, però el nou papa Innocenci IV no ho va acceptar i, a més, va confirmar que els dominics tenien les mans lliures per dur a terme aquesta tasca.
Des de fa molt de temps, Montségur i el suposat tresor que els Bons homes havien enterrat entre els seus murs han entrat en el món de la llegenda i dels mites; a això hi han deixat el seu granet de sorra una colla de llibres que s'han escrit al voltant de la croada i del Graal, i que han fet que el gran públic en general comenci a interessar-se pel món i la societat dels Bons homes; entre aquestes obres, hauríem d'esmentar la Croada contra el Grial, escrita per Otto Rahn; tot i aquestes fantasies, cal tenir molt clars els fets que realment ocorregueren a Montségur per no confondre'ls «amb les mitificacions medievals, les llegendes basades en fets reals, que davant les llars occitanes, uns homes i unes dones s'han anat explicant any rere any, donant-nos així la versió popular d'uns esdeveniments, que ells encara senten al fons del seu cor (Mestre a, p. 228). A principis de maig de 1.243, els habitants de Montségur veieren com s'acostava un exèrcit de prop de deu mil soldats amb els estandards d'Hugues d'Arcis, senescal de Carcassonne, i de Pierre Amiel, arquebisbe de Narbonne i cap religiós d'aquesta nova croada. Els atacants plantaren el seu campament formant una el·lipse al voltant de la muntanya, menys per l'est; en aquest indret, la fortificació estava protegida per un profund gorg d'origen fluvial; a causa del terreny esquerp, els diversos assentaments dels croats podien estar separats els uns dels altres per un desnivell de 400-500 metres; això, juntament amb una robusta palissade de fusta que envoltava els espadats, va fer que durant els sis mesos posteriors a l'inici del setge la situació canviés ben poc. Al recinte fortificat de Montségur es calcula que hi havia entre quatre i cinc-centes persones entre diaques «càtars (Ramon Agulher, Pere Bonnet, Amiel Aicart, Pere de Sant Martí, etc) que reconeixien l'autoritat espiritual de Bertrand de Sant Martí (successor de Gilabert de Castres), una cinquantena de Perfectes, la guarnició (una quinzena de cavallers amb els seus escuders i una centena de sergeants d'armes) comandada per Pere Roger de Mirepoix, una colla de persones perseguides per la Inquisició, i Ramon de Perella amb la seva família i els corresponents servidors.
El setge de Montségur hauria durat molt de temps si els croats no haguessin gaudit de la traïció d'un guia que, coneixent un camí secret, va dur un grup d'homes amb armament lleuger fins a la base de la barbacane on varen massacrar l'escassa guarnició que hi havia; això fou aprofitat per uns muntaners bascos que estaven esperant i que es feren amos de la posició; diu la llegenda que quan veure a la llum del dia el camí que varen fer de nit se'ls va glaçar la sang a les venes. Montségur havia esdevingut el refugi de l'Església dels Bons homes, i això ho sabia molt bé Huc d'Arcis, senescal de Carcassonne, quan el maig de 1.243 va arribar al peu de la muntanya de Montségur i va iniciar un setge amb totes les de la llei; Gilabert de Castres ja s'ho esperava, i a l'interior del castell va acumular una gran quantitat de provisions i va omplir les cisternes d'aigua; tot i estar assetjats, la barrera dels croats era molt permeable, el que va permetre un tràfic constant de missatgers i, inclús, d'aliments i reforços; durant els primers mesos, els assaltants intentaren diversos cops arribar al castell, però sempre foren rebutjats pels assetjats; al final, hagueren de recórrer a muntaners bascos que durant la nit escalaren la muntanya i s'instal·laren en una plataforma des de la qual facilitaren l'arribada del gruix de la tropa al peu del castell; quan n'aconseguiren ocupar la torre oriental la situació va canviar molt; amb aquesta conquesta dels muntaners bascos es va tombar la truita, i la situació va ser molt propícia pels interessos dels croats; els assaltants varen poder instal·lar a uns 80 m del castell una catapulta capaç de llençar a l'interior del castell pedres de 60-80 lliures; davant del panorama i de forma consensuada amb les autoritats de l'Església dels Bons homes, es va ordenar l'evacuació del tresor de Montségur; la nit següent a la mort a la foguera dels 210 Bons homes de Montségur, Pere Roger de Mirepoix va ordenar que tres Bons homes (quatre segons Niel) que s'havien amagat en un subterrani del castell es despengessin per la gran paret occidental amb l'ajut d'unes cordes; d'aquests 3/4 personatges coneix el nom de dos d'ells: Mateu i Pere Bonet, aquest darrer diaca «càtar de Toulouse; varen fugir del castell, gràcies a la complicitat d'alguns sentinelles croats, emportant-se amb ells una gran quantitat d'or, plata i monedes, donant peu al naixement de la llegenda del tresor de Montségur; no se sap on varen anar, tot plegat és un misteri que avui dia encara ningú no ha aconseguit desxifrar. Pel que ens diuen les cròniques, arribaren al castell d'Usson (Donnézan), on reclutaren un grup d'homes armatas que, acabdillat per Corbario, un ardit cap de routiers catalans, habia d'arribar fins al peu de Montségur i enfrontar-se als croats; però no hi varen poder arribar perquè durant la nit varen caure al fons del gorg de Lasset. Mentre per part dels Bons homes es mirava d'aconseguir ajut de l'exterior, el bisbe d'Albí "bombardejava" la fortalesa amb les pedres que llençaven les seves catapultes; amb tot això, el setge encara va durar uns dos mesos més. Davant la situació tan desesperada, Arnau Roger de Mirepoix i Jordà de Perella15 negociaren l'1 de març de 1.244 amb Huc d'Arcís la rendició del castell amb les condicions següents: Es perdonaven les faltes comeses en el passat. El castell de Montségur passava a formar part de la corona francesa. Huc d'Arcis va respectar aquestes condicions, ja que era un home de paraula i no com el sanguinari Simó de Montfort; els va deixar els quinze dies que li havien sol·licitat per preparar-se per la rendició. Els perfectes i creients que no volien renunciar a la seva fe sabien que serien condemnats a la foguera i aprofitaven el temps per acomiadar-se d'aquells amb els que havien conviscut estretament durant prop d'un any i repartiren els seus béns entre aquells que podrien sortir del castell sans i estalvis. El diumenge 13 de març, una vintena de persones demanaren rebre el consolament , conscients que anirien a la foguera. Els cronistes de l'època ens n'han transmès els noms d'algunes d'aquestes 210 persones que el 16 de març de 1.244 preferiren aquesta mena de «suïcidi ritual abans que renunciar a la seva fe; és el cas de Guillermina Aicart o Corba de Perella que renunciaren a marit i fills; els cavallers Guillem de Lahille, Brezilhac de Cailhavel, Guillem de Marsella, i Bernat de Sant Martí; els sertgents Guillem Garnier i Arnau Teuly de Limoux; Pons Narbona i Arsendis, la seva dona; Arnau Domergue i la seva muller Bruna; Esclarmonda de Perella, la seva àvia Marquisa Hunaud de Lara i la seva mare Corba. El dimecres 16 de març es va iniciar l'evacuació del castell; just abans de marxar, els Bons Homes decidiren que tres perfectes s'amaguessin en algun soterrani i fugissin més tard salvant els documents i el que quedava del tresor; a través de les cròniques s'ha pogut conèixer el nom de dos d'ells, però no s'en sap res del tercer: eren Amiel Aicart i Huc Poiteví. A l'arribar al peu de la muntanya es trobaren amb la pira preparada al prat conegut avui dia amb el nom de Prat dels Cremats; dels fets que se succeïren en tenim una molt gràfica descripció en la crònica que va fer Puigllorenç:
Guy II, mariscal de Levis, va obtenir del rei de França el castell de Montségur un any després de la seva rendició; el va reconstruir i en va enderrocar els habitatges que hi havia adossats. Un cop conquerit el castell de Montségur, l'Església dels Bons homes i la resistència occitana estaven vençudes però no derrotades; encara quedava un nucli de resistència important a la zona de les Fénouillédes al voltant del castell de Quéribus; juntament amb aquest castell també es disposava d'altres per la zona de les Corbières i, més enllà, els de Puylaurens i Fenouillet, el que conformava un dels sistemes defensius més formidables d'aquesta època. La zona havia estat sota la tutela de Pere, vescomte de Fenouillet, succeït pel seu fill Huc de Saissac, el qual a la seva vegada fou succeït per Chabert de Barbera, el seu lloctinent. Aquesta era una zona molt cobejada pels francesos i en aquest interès sembla que hi tenien un major pes específic els motius d'ordre estratègic i polític (apoderar-se del conjunt de castells i fortaleses) que no pas els de caire religiós i espiritual (eliminació dels darrers refugis d'heretges). Per aquesta època, Sant Lluís estava bastint una nova línia de fortificacions al voltant de la ciutat de Carcassonne, i si aconseguia incorporar a la corona francesa els castells d'Aguilar, Fenouillet, Pierrepertuse, Puylaurens i Quéribus, obtenia així un formidable coixí de seguretat que protegia la Cité, cap i casal de la zona, de qualsevol possible atac exterior. Per acabar de completar aquesta línia defensiva, quedaven per conquerir Fenouillet, Puylaurens i Quéribus, ja que el castell d'Aguilar l'havia rendit Oliver de Termes, i el de Pierrepertuse s'havia obtingut després de les hàbils negociacions dutes a terme per Jehan de Belmont. Tot i l'interès mostrat pels senescals francesos en conquerir la zona, van haver d'esperar uns anys, ja que Sant Lluís havia anat a Terra Santa a lluitar contra els sarraïns (1.248-1.254) i Blanca de Navarra, la seva gran aliada, havia mort l'1 de desembre de 1.252. A més, Jaume I el Conqueridor no veia amb bons ulls que els francesos s'instal·lessin en aquestes fortaleses que dominaven el seu territori. Aquests tres fets varen fer que els francesos haguessin d'esperar uns anys en acabar la conquesta dels esmentats castells. El setge del castell de Quéribus va començar el 1.255 i fou dirigit per Pierre d'Auteuil; aquest darrer es va trobar amb greus dificultats per poder reclutar el contingent d'homes necessaris per iniciar l'atac, ja que els prelats occitans li van negar l'ajuda sol·licitada; al no poder disposar dels homes que volia, va protestar davant Sant Lluís, el qual l'únic que va poder fer fou prescire al senescal de Beaucaire que anés a ajudar el seu col·lega de Carcassonne; de fet, no era un setge que necessités un elevat contingent d'homes -amb un miler n'hi hauria prou-, però pel juliol de 1.255 el rei de Catalunya, Jaume I, va anar a Montpéllier per sufocar una revolta; amb això, Pierre d'Auteuil va trobar-se aïllat i sense podar comptar amb ajuda exterior, el que va motivar que la tardor de 1.255 s'alcés el setge. Un cop més en la història de la croada endegada contra l'Església dels Bons homes un castell, el de Quéribus, fou conquerit després d'una traïció; per aquesta època, va arribar al territori Oliver de Termes, fill de Ramon de Termes, i nebot del cèlebre bisbe «càtar Benoît de Termes, després de lluitar a Terra Santa contra els sarraïns; fou tan gran el valor que va demostrar, que el propi Sant Lluís el va incorporar al nucli dels seus amics. Com que coneixia molt bé la zona de les Corbières, no li va costar massa esforços capturar Chabert de Barbera en un guet-apens, el qual va rendir el seu castell a canvi de veure perdonada la seva vida. Amb la foguera de Montségur i la caiguda el 1.255 del castell de Quéribus clou la història de l'Església dels Bons Homes i l'ocupació francesa d'Occitània. |
Davant el perill imminent, el comte de Toulouse demana ajut al rei